Destruïen tot el que podien. No pas perquè els fes nosa, sinó perquè no el poguessin aprofitar les tropes franquistes.
I és que Barcelona havia caigut el 26 de gener, Terrassa quasi alhora i centenars de milers de ciutadans es van llançar a les carreteres per arribar a la frontera. Un dels passos dels Pirineus va ser la Vall de Camprodon, on prop de 3000 soldats ferits sobrevivien en hospitals de campanya. Però també es van haver d’evacuar i fer creuar tothom a França per senders de Molló.
Era el 14 de febrer de 1939 quan els darrers soldats travessarien aquest “Camí de la retirada” (de fet, l’endemà arribarien els nacionals). I per alleugerir el pas, llençaven les seves pertinences a terra. Però per no donar facilitats, destruïen tot el que podien.
Haurien de passar dècades fins que voluntaris de la zona comencessin a pentinar aquells boscos, a fi de trobar material abandonat. Com el mateix Lluís Bassaganya, qui explica que fa 36 anys que investiga sobre el terreny de la Vall de Camprodon. I ja havien fet altres troballes, com fusells, unes de pistola, ganivets... Les quals estan exposades a la mostra permanent “La Retirada”, de l’Espai Cultural Cal Marquès, a Camprodon.
Però va ser el novembre de 2023 quan van detectar unes caixes entre la fullaraca. “Eren capses de vinil aixafades. Però a mesura que anàvem rascant, sortien noves restes... Fins que vam trobar una caixa que els soldats no l’havien xafat”.
A les seves mans, un rotllet de pel·lícula en format Pathé Baby. S’encetava així un gran misteri.
Dit i fet, van contactar amb el Centre de Restauració i Conservació de Terrassa, depenent de La Filmoteca. Es tracta del centre encarregat de la salvaguarda del patrimoni cinematogràfic català, depenent de la Generalitat i que s’ubica al Parc Audiovisual de Catalunya des de l’any 2013.
Allà, a la seva planta subterrània, de 2.250 m², s’ubiquen els dipòsits de llarga conservació dels materials fotoquímics. Es tracta de càmeres frigorífiques destinades a la conservació de pel·lícules. “Actualment, guardem uns 200.000 acetats i uns 3.500 nitrats”, expliquen la restauradora Yolanda Ribas i la conservadora Rosa Cardona. “La col·lecció inclou cinema entre 1896 i l’actual 2025”, afegeix. Tot i que cal assumir que aquí es conserva el poc que ha arribat fins als nostres dies: el 90% del cinema català d’abans de la Guerra Civil s’ha perdut.
Aquest soterrani és, doncs, la memòria cinematogràfica de Catalunya. I s’ubica a Terrassa. Però aquest arxiu cinematogràfic no només té el vessant de la conservació, sinó també de la restauració.
I és aquí on va arribar la bobina trobada a la Vall de Camprodon. La seva Unitat de Cures Intensives. “Quan ens van enviar el material, vam quedar molt sorpresos. Però després de més de 80 anys, tirat a la intempèrie, no s’hauria d’haver conservat ni un sol fotograma!”, sosté Yolanda Ribas. “I certament, quan vam tractar els negatius, vam comprovar que l’emulsió de la pel·lícula no havia aguantat... Però, en canvi sí, que havia quedat algun fotograma!”.
A partir dels fragments d’imatge conservats, van poder identificar que es tracta del film “Le judgement de Salomon”, de l’any 1912, dirigida per André Adreani.
I que ens explica, aquesta troballa? Lluís Bassaganya diu: “És una pel·lícula de l’època. Llavors deduïm que l’Exèrcit republicà era part de les pel·lícules que projectaven a l’hospital de campanya, per entretenir els soldats ferits, lluny de les seves famílies”.
Tanmateix, que el passat parli amb tanta força és molt poc habitual. “És molt sorprenent que materials a la intempèrie, dels quals en 15 o 20 anys no n’hauria de quedar res... Encara mantinguin informació 86 després”.
La restauradora Ribas, des del centre de Terrassa, afegeix: “Hi ha més còpies conservades de l’època, és clar, perquè el sistema Pathé Baby es va popularitzar molt i servia per fer petites projeccions de cinema a escoles, parròquies... Ara bé, aquesta és extraordinària perquè és del Camí de la Retirada”, diu.
Chaplin a Cannes
De fet, no és l’únic cas mediàtic que ha passat darrerament per les mans del Centre de Restauració i Conservació de Terrassa.
Ara a l’abril hi va haver un cas de renou internacional: el festival de Cannes exhibia una còpia restaurada de “La quimera de l’or”, de Charles Chaplin.
I és que La Filmoteca havia contribuït en aquesta restauració internacional i col·laborativa amb un fragment del film de Chaplin que es conservava com a part del Fons Pere Tresserra, dipositat per aquest col·leccionista i distribuïdor català, a la de seu de Terrassa.
“Pere Serra era un apassionat de Chaplin. Tenia cintes en format 8, Súper-8, 9,5, 16...”, explica Yolanda Ribas. “De fet, ell tenia un laboratori -al carrer Comptal- per fer còpies de pel·lícules i projectar-les a escoles, parròquies...”, afegeix Ribas. “Clar, són films que expliquen molt de l’època”.
En tracta d’un material en suport nitrat, de 152,2 metres, que per les seves característiques tècniques, particularment el fet que sigui una còpia d’època de la versió muda en 35mm i la preservació dels tintats originals, té una importància patrimonial extraordinària.
I que finalment va acabar al festival de cinema més prestigiós del món. Tanmateix, no era el primer cop al Festival de Cannes. També van anar al Festival de Canes amb la seva restauració d’“El sol del membrillo”, de Víctor Erice.
Càmeres frigorífiques a zero graus
Les cintes datades entre els anys 1896 i 1951 són les més antigues i de material més inflamables. “Per tant, hem de tenir-lo en unes condicions més exigents”, explica Ribas. Per això, es troben a un magatzem controlat atmosfèricament: La temperatura se situa permanentment entre 0 i 1 graus, en un recinte amb un 35% d’humitat. L’altre magatzem, el dels films entre 1957 i el 2025, consta de 10 neveres ubicades a 10 graus i un 40% d’humitat relativa.
“El control de temperatura és molt estricte, perquè el nitrat de cel·lulosa és un material molt inestable”, explica Ribas.
