Hi ha un racó a Terrassa on les modes com vespreig ja es van posar de moda fa anys. Concretament, 22, que és el temps que porta oberta la sala de festes Fred Astaire. “Quan vam agafar la seva gestió, el vam voler reorientar al Ball de Saló”, explica Toni Marañón, propietari del local juntament amb la seva dona Gina Sánchez. “Això del vespreig que se’n diu ara, ja el fèiem nosaltres quan vam obrir l’any 2003”, diu amb un riure.
Van obrir, concretament, el 6 de juny d’aquell any. Tant és així que aquest dissabte, 8 de juny, hi celebraran la festa del 22è aniversari.
De fet, a la sala Fred Astaire es mou en un ambient clàssic, però actualitzat. Però això, el vespreig: sempre han ofert sessió de tarda, per a diferents edats. Actualment, per exemple, els dimecres i divendres fan sessió de tarda (que aplega gent a partir de 60 anys, aproximadament). I hi ha música en viu. Mentre que els dissabtes, el dediquen preferentment a fer concerts.
“Però si no tenim concert programat, fet ‘tardeo’ amb música temàtica dels anys vuitanta”, afegeix Toni Marañón.
De totes maneres, al llarg d’aquests 22 anys de gestió, han anat variant l’estil d’espectacles. De fet, els 22 anys són un catàleg de les tendències que hi ha hagut en el tipus d’espectacles. “Al principi vam portar els grups dels anys setanta, com Los Sirex, Santi Carulla (dels Mustang), Los Diablos, el Kennedy (de Los Bravos)...”, explica.
Després de la moda per recuperar bandes antigues, va arribar la moda de les cançons de l’estiu. I van portar concerts com King África i David Civera. També hi va haver un moment en el qual es van popularitzar les festes temàtiques. “N’hem fet egípcies, de les Mil i una nits, l’Oktobertfest alemanya...”, enumera Marañón.
La següent tendència va ser la del “remember”, amb l’eclosió de les bandes tribut a grups ja desapareguts. “El de La Oreja de Van Gogh i el d’El Último de la fila triomfen molt entre el nostre públic”, puntualitza Marañón.
Finalment, ara han arribat els “remembers” de discoteques desaparegudes mítiques de Terrassa. Tot i que n’han fet de vàries, la més sonada potser va ser la dedicada a No Name.
La disco No Name
“Vam convidar els antics cambrers, guarda-robes, porters, Dj... I és clar, amb la música d’aquella època”, diu Marañón. No és casualitat que fessin homenatge a la discoteca gestionada per Miquelet. I és que era l’anterior gestió que va tenir el local de la sala Fred Astaire. De fet, aquesta ampla sala de ball és un equipament que ha tingut molts gestors en les darreres dècades. Saló de ball, “guateque”, “after”, discoteca...
Però sempre ha estat propietat del Coro Vell (edifici aferrat, amb entrada pel carrer Sant Marian), a qui paguen un lloguer per la concessió de l’espai. De fet, la data de construcció i obertura de la sala data de 1905, com a sala del Coro Vell. 120 anys més tard, potser encara una nova vida a curt termini. I és que Marañón i Sánchez estan mirant de donar el relleu a un altre hostaler que l’agafi amb nova empenta.
Rodatges de l’Escac, desfilades...
Però a banda de música, la sala Fred Astaire també ha acollit altres usos, donada la seva atractiva estètica de Saló de ball clàssic. De fet, a la pista central s’hi han fet passarel·les de moda,
“ateliers” de perruqueria... I també de l’audiovisual, ja que ha estat el set de rodatge d’alguns curtmetratges d’alumnes de l’ESCAC. També va ser la zona d’avituallament per un rodatge que de l’empresa telefònica Vodafone, que es va rodar a la Plaça Nova. “I el videoclip d’un artista famós, però per contracte no puc dir qui és”, remata.
