Després de “La osadía del sol” (2021), el poeta terrassenc José Cabezas publica “Líneas fugaces” (in-VERSO), que presentarà el 9 de setembre a l’Ateneu Terrassenc. Després d’un llarg recorregut com a creatiu publicitari a grans marques, ara treballa d’administratiu. “Allò era molt estressant. Arribava molt tard a casa. Són èpoques de la vida...”, diu el poeta de veu pausada i amable posat nascut a Barcelona l’any 1971, però veí de Terrassa des de fa 13 anys. “Líneas fugaces” constitueix també un recorregut d’emocions, paraules precises, senzillesa aparent de caminant per la vida. El moment capturat, però, amaga fondàries.
Quan va néixer en tu la passió poètica? De petit escrivia molt i encara en guardo llibretes. Feia contes, gairebé sempre, però vaig començar a conrear la poesia per una qüestió de falta de temps. No obstant això, després t’adones que a vegades la poesia requereix fins i tot més temps que la narració. Sempre es pot explicar allò inefable, allò que la raó no pot arribar a entendre. Sempre es pot captar allò inagafable. La poesia ajuda a expressar el que sembla inexplicable. Deia Gamoneda que aquest gènere ve de l’oralitat, de les emocions, no pròpiament de l’escriptura.
Requereix una dinàmica de treball molt diferent d’altres tipus d’escriptura? Té una altra dinàmica. Ha d’haver-hi un detonant, quelcom inspirador, encara que jo no cregui gaire en la inspiració de les muses. Però és la poesia la que mana, la que dona l’ordre. Concebo quan trobo el moment poètic per començar a escriure. Per descomptat, sí que s’ha de treballar la resta quan apareix el primer vers.
Cal emprar pupil·la i canell, com deia Francisco Umbral... Clar, és un ofici en el qual t’enfrontes a una pàgina en blanc. Pots tenir tècnica i recursos, però mai saps com serà el producte final. Es produeix mentre l’escrius. Sí que em preocupa que l’obra nascuda d’una escriptura automàtica surti seguida de l’alè creador. Sí que cal tenir una certa pràctica, però sobretot s’ha de tenir la ment oberta. Com el fotògraf: la foto no la fa la càmera, la fa la mirada, el pensament. I la mirada fa el poema. Es tracta de resumir i expressar l’essència que no sabem desxifrar. És amalgama del que sentim com una cosa etèria, no tangible. És difícil definir la poesia. Pot estar en una imatge, en una música. Tenim la música i la poesia per arribar on la raó no arriba.
Una cruïlla
El poemari recull captures d’instants. És, però, més que això? També parla de persones que es veuen en una cruïlla i han de prendre una decisió que pot canviar les seves vides. Tiren la vista enrere i veuen coses que no es repetiran, que només existeixen en la seva memòria. Això és la línia fugaç. Després, la consciència d’aquesta fugacitat els porta a valorar la vida, el moment, el present. Saben que la vida es pot escórrer entre les nostres mans, com la sorra. García Lorca va dir que la poesia arriba al fil del lloc on filòsofs i matemàtics es donen la volta. L’ésser humà tendeix a parcel·lar el coneixement, però crec que tot és més integratiu. De vegades, l’afany de delimitar és impossible i és aquí on apareix la poesia.
Quines influències reconeixes en la teva obra? La del xilè Óscar Hahn amb un toc fantàstic però senzill, per exemple. No m’agrada la poesia molt barroca. Es pot dir molt amb metàfores belles i paraules comprensibles. M’agraden Ida Vitale, García Montero, Roberto Juarroz, Benítez Reyes o Clara Mir. I Francisco Brines, o fins i tot Joaquín Sabina, que reflecteix la vida en tots els seus estrats, de l’eufòria al desànim.
- El poeta viu a Terrassa des de fa 13 anys
- Nebridi Aróztegui
Ha revifat el gènere amb la popularització de determinades formes poètiques a internet? La poesia viu un boom, amb una gran presència en xarxes. Per descomptat, n’hi ha de tot pelatge, però podem trobar joves que escriuen molt bé i això no es pot menysprear encara que jo sigui més partidari del paper. La poesia evoluciona i vas trobant poetes nous que et canvien el xip i et fan veure la poesia d’una altra manera.
“García Lorca va dir que la poesia arriba al fil del lloc on filòsofs i matemàtics es donen la volta”
Què ha canviat del teu anterior poemari al nou? En l’anterior estava més pendent de la mètrica i la musicalitat. Ara he preferit expressar el que sentia i el que poèticament m’impressionava. Crec que és més sincer, més pròxim, més veritat. El vers lliure també és complicat.
A “Líneas fugaces” s’aprecia una captura de la quotidianitat. També a “La osadía del sol”. M’agrada saber el que veig mentre camino, però també recordar, i armar un puzle entre tot plegat. Vull tenir els ulls oberts sense pretensions, sense esperar res. Crec que així pot arribar el moment. Els poemaris no són del tot biogràfics. Són una mescla d’allò imaginat i allò viscut, però sí que contenen molt “jo”.
Hi haurà aviat un tercer llibre de José Cabezas? L’estic preparant. Es troba en estat embrionari. El vull dedicar a la felicitat, a la indagació sobre què fa feliç a una persona i no a una altra, per què la busquem tant, si són resplendors, estats d’ànim... Ara mateix estic en període de documentació.
És molt necessària la documentació per a una obra poètica? La informació et pot ajudar en poesia. La subministres al subconscient i es pot revelar, però és cert que hi té més importància l’observació. No és novel·la, no és trama, però sí que pot sorgir. Per a molta gent la felicitat és la calma, l’harmonia, l’equilibri, conceptes que semblen molt estoics. Per altres, la dopamina de plaer excels. Crec que alguna cosa es conserva del que t’ha fet feliç. El pòsit del record et pot ajudar. Es diu que els primers anys són els més importants en els infants. Per què hi ha gent que plora amb el flamenc? No hi ha un misteri en un gemec?
