La carcassa de la novel·la és real: tenia una germana. Les dues hem patit càncer. Una el va superar, l’altra no. I soc filla de carnissers”.
Un inici lapidari, també potent, el d’Antònia Carré-Pons per definir la seva nova novel·la, “La gran família”, que va presentar dimarts al vespre a la llibreria La Temerària.
I és que la novel·la té molt d’autoficció: la malaltia que afecta les germanes, la família de carnisseres i la infantesa a la botiga, la professió medievalista de la protagonista…
Però no és autobiografia, sinó una certa inspiració, per dinamitzar l’artifici literari.
“Hi ha alguns records de la botiga i de l’obrador. Altres són inventats. Però ara no recordo quins són els reals i quins els inventats”, expressa Carré i Pons amb un somriure i mirada pel retrovisor. A més a més, recordar també és reelaborar. Així que on és la línia que separa la biografia de la ficció?
“Com si fos teatre”
“La gran família” és una novel·la que té estructura d’edifici. “Com si fos teatre”, li va dir la seva editora. Vet aquí tres escenaris. Al soterrani, un obrador on els homes esquarteren porcs i es xopen els davantals de sang. A la planta baixa, la botiga on regnen les matriarques i s’encarreguen de les cures. I al terrat, el cau on una Rateta, una de les germanes, s’escapoleix per llegir i llegir. També aconseguirà trencar amb el que s’esperava d’ella i entra a la universitat.
La Rateta i l’Antònia. Ambdues a contracorrent del que els oferia el destí. “Jo no volia ser carnissera”, revela Antònia Carré i Pons. “I t’atures a pensar com ho fem per fugir d’aquest escenari, perquè en el fons vols trobar el teu lloc al món”.
Un instant de la presentació, conduïda per la periodista Mariona Tomàs, dimarts al vespre a la Temerària / ALBERTO TALLÓN
En l’estructura narrativa de “La gran família” hi ha llavors una el·lipsi de 40 anys, entre la infantesa i el retorn a la Rateta, ja arribada a la cinquantena d’edat. “Anys més tard torna al món del qual havia fugit. I és llavors quan t’adones dels detalls i valors positius que li va donar aquella infantesa -en aquell món del qual fugia- i dels quals no eres conscient”.
Una tornada (i tram final del llibre) en què es fa present la malaltia. “I es parla de la malaltia, tal com raja”, alaba la periodista Mariona Tomàs, conductora de l’acte a La Temerària. “M’ha colpit especialment una frase, que ho descriu així: ‘Vivim a la intempèrie’”.
Carré i Pons matisa: “A casa meva, les emocions no es parlaven mai”. De fet, no ha estat fins al segle XXI que el discurs dels afectes, les noves masculinitats i la teràpia s’han tornat “mainstream”.
Les emocions no es parlaven. I llavors, va venir la malaltia.
Postdata: la novel·la s’havia de dir “Els porcs”, inicialment. “Però amb aquest títol no podia anar a cap editorial”, diu Carré i Pons.
I mentre rellegia el manuscrit, es va quedar amb l’escena en què visiten la retrospectiva de René Magritte, al CaixaForum de Barcelona, l’any 2022. I s’aturen davant d’aquella pintura anomenada “La gran família”.
Cal Carré, de cansaladeria a editorial
Cal Carré era la carnisseria familiar al carrer d’Arquimedes. La cansaladeria va obrir al barri de Ca n’Aurell i va veure passar quatre generacions pel seu obrador. Sis dècades després, els anys i les malalties van obligar a tancar. I llavors, Cal Carré, nom i segell, fou el nom que hauria de rebre l’editorial impulsada per Carré i Pons. “Hem passat dels llibrets de porc als llibres”, ho va descriure aleshores Carré i Pons.
