Aquesta veïna de Terrassa és violinista i pintora

Parlar de sinestèsia, com a condició neurològica, potser és excessiu i inapropiat, però a Ana Garde li envaeix una cosa similar a la sinestèsia quan pinta, perquè abans ha tingut un violí a la mà, i tota ella, i els pinzells, són música: “El meu món interior està ple de notes”, diu la violinista-pintora. Ana Garde és terrassenca, una d’aquestes veïns de Terrassa empeses a viure entre nosaltres per la pressió immobiliària de Barcelona, però terrassenca, al cap i a la fi, i beneïda sigui en casos com aquesta empenta. Ana Garde exposa 25 obres, retrats originals, a la delegació del Vallès Occidental del Col·legi de l’Arquitectura Tècnica de Barcelona (Cateb).

La mostra es podrà contemplar fins al 21 de juliol al Vapor Universitari. Garde (Madrid, 1980), Només entrar en la sala, ens interpel·la una sèrie de sis retrats en carbonet. El primer és “Inocencia”, que l’autora explica així: “Un nen africà ens mira amb la franquesa de qui encara no ha après a amagar-se. Els seus ulls grans no demanen res, només hi són. Hi ha en el seu rostre una pau que no ve de la comoditat, sinó de la veritat. La seva innocència no és ingènua, és una forma pura de presència. És infància que resisteix”.

Després venen obres com “Clara Schumann”, un grafit dedicat a la compositora sovint enfosquida per la figura gegantesca del seu marit. “Els meus dits callaven el que la meva ànima cridava. Vaig ser silenci en salons sorollosos, ombra brillant al costat d’homes que ocupaven tota la llum. Però la meva música era la meva veritat: aquí no necessitava permís. Avui, des d’aquest retrat tranquil, encara sento el ressò de cada nota que vaig tocar sense que em veiessin del tot. I, no obstant això, continuo sonant”, es pot llegir en l’explicació del quadre.

Els micos

I n’hi ha “Una mujer de otro tiempo”, i diversos retrats amb micos de protagonistes: “Monito violinista”, “Monito fluorescente” i un primat sense el diminutiu: “Mono burlón”. Per què tants micos de mirada sàvia? Perquè l’Ana va triar fa temps aquest animal “com una mena de logo personal”. Aquesta madrilenya, membre d’una família profundament vinculada al món de l’art i de la música, va tenir una infància marcada per dos grans llenguatges: la música i la pintura.

Ana Garde viu a Terrassa des del 2016; va venir a la ciutat “a la recerca d’un habitatge digne”

De nena va destacar pel seu talent tocant el violí. Es va formar en conservatoris i va desenvolupar una carrera professional que la va portar des de Madrid a Saragossa, i després a Barcelona de la mà de Gonçal Comellas. Va venir a Catalunya per amor: per amor al violí. Viatjava on l’instrument la portava. I el violí l’ha portat a la docència. És doctora en ensenyament d’aquest instrument i exerceix de professora de conjunts instrumentals en l’educació secundària.

I dibuixa i pinta. La pintura sempre la va acompanyar en silenci, com una veu latent. En el 2017 es va retirar (per un temps) dels escenaris per dedicar-se a la seva filla, a l’ensenyament del violí i a la direcció de conjunts; i a la seva passió de colors i carbonets: “Sempre he pintat, però el violí m’envaïa molt de temps”. Més que una elecció, va ser un acte vital. Sobre l’oli allibera emocions potser enquistades, transforma dols: “La música és la meva veu, però la pintura és la meva manera de treure totes les meves emocions, de buidar-me i entendre el que em fa mal, el que em travessa, el que em fa ser”.

No ha abandonat la pràctica de la música, i de fet forma un duo amb el pianista Lluís Avendaño, però des del 2022 la vocació pictòrica ha guanyat molt de terreny, i el 2023 Ana Garde va obrir un estudi-galeria a Terrassa: Agardeart. 

Cervell musical

Viu a la ciutat des del 2016. Aquí va arribar, afirma, “a la recerca d’un habitatge digne”. Aquí va aconseguir establir-se en “un pis bonic, ampli, que a Barcelona no em podia permetre”. Aquí exposa les seves obres pictòriques en una mostra que va inaugurar el 12 de juny en un acte d’obertura que, per descomptat, va incloure altres pinzellades, les del seu violí. “Moltes vegades pinto igual que toco. Tinc el cervell musical. Tot el meu ser està immers en notes musicals”.

De les sonates i les partites de Bach i l’entrega de Beethoven a Gustav Klimt, a l’Ana Garde la sacsegen les emocions comunicades; del violí a la combinació d’oli, grafit, acrílic i carbonet. Els seus quadres (amb marcs nobles treballats a mà) són rostres que esdevenen llenguatge essencial amb dones i animals que són símbols “de força, fragilitat i misteri”. Obren les portes a un món íntim i profundament femení. La música li va donar veu, però la pintura va donar a l’Ana espai per comprendre’s “i expressar allò que el so no podia abastar”.