Festa Major de 1977: La cavalcada de les reivindicacions

Una cavalcada farcida de reivindicacions va ser directament la protagonista de la Festa Major de Terrassa de l’any 1977. Ofegat en termes econòmics, el consistori de llavors va apostar per l’austeritat en temps de canvis, quan s’intuïa el traspàs cap a un govern municipal democràtic, encara que, fins a l’abril de 1979 no se celebrarien les primeres eleccions per elegir alcalde després de la grisor de la dictadura franquista.

La cavalcada, recorda Jan Grau, expert en cultura popular, es va incorporar a la Festa Major de la ciutat “en els anys seixanta” i constava de carrosses de les entitats, que funcionaven gràcies a la força de “tractors o jeeps”, acompanyades de guàrdies urbans a cavall i de Gegants i Capgrossos. Participaven entitats esportives i moltes d’històriques com El Social o el Casal de Sant Pere i també de fora.

No totes les entitats volien participar-hi, assegura Grau, però era una activitat que agradava, en especial als membres de les que sí que hi prenien part.  Això sí, la cavalcada “costava molts diners” i, l’any 1977, quan el consistori va decidir eliminar-la, ja que “es va declarar en fallida”, rememora Grau, la gent va reaccionar i, finalment, es va acabar organitzant-ne una.

Iniciativa veïnal

La iniciativa, com explica el Diari de Terrassa del 2 de juliol de 1977, va ser de la Coordinadora d’Associacions de Veïns i, com declarava Isidre Vives Aymerich, en aquella època tinent d’alcalde de Serveis Municipals i president de la comissió de festes, “amb l’autorització de l’Ajuntament”. En manifestacions d’aquell dia a aquest mitjà, Vives comentava que des del consistori s’havia conversat amb les entitats que, habitualment, col·laboren amb els actes i “ja es va veure que la falta de recursos econòmics impossibilitava cometre un programa com el dels altres anys”.

Com el mateix tinent d’alcalde explicava més endavant, el pressupost inicial de la Festa Major era d’uns quatre milions de les antigues pessetes que, en cap cas “es podien treure de cap lloc”. L’alcalde de llavors, Josep Donadeu, que acabaria el seu mandat poc després, en concret el 27 setembre d’aquell any, sent substituït per Domènec Jofresa, es va reunir amb l’associació veïnal, però no es va arribar a cap entesa.

La Coordinadora d’Associacions de Veïns tenia molt clar que volia fer la cavalcada i va evidenciar en les seves trobades amb els polítics que seria “reivindicativa”, terme que no va acabar d’agradar als representants del consistori. Finalment, a part de la cavalcada reivindicativa, es van preveure una sèrie d’actes, en una austeritat absoluta, amb una revetlla i una traca a la rambla d’Ègara (llavors avenida del Caudillo), les habituals misses en honor dels sants i els patrons de la localitat i el castell de focs final. Vives assenyala que l’ajuntament col·laboraria amb qualsevol entitat que “celebri algun acte”.

Alta expectació

El dia assenyalat, l’expectació era altíssima, fins i tot entre els membres de l’Ajuntament, que no sabien què es podria veure. Van desfilar cotxes, tractors, fins i tot un burro. Gairebé tots caracteritzats, segons el tema a reivindicar. Escoles, guarderies, zones verdes o ambulatoris per als barris, sobretot.

La Festa Major de l’any següent, la de 1978, va continuar sent molt humil, sense cavalcada oficial i amb algunes activitats que ara sorprendrien, com un concurs de pesca, al Pantà de Foix o l’actuació de La Trinca. L’any 1979, sosté Grau, va ser “com un assaig” del que, posteriorment, s’ha convertit la Festa Major. El primer consistori de la democràcia tampoc tenia les arques plenes i no va poder fer res d’extraordinari, llevat d’actes tradicionals relacionats amb la música, la cultura popular o l’esport. A partir de 1980, i amb l’empenta de persones com Rosa Mora, Floreal Soriguera, Marc Galí o el mateix Grau, es va iniciar l’època contemporània de la Festa Major de la ciutat. La que perdura.

La veu dels terrassencs de 1977

El Diari de Terrassa del 2 de juliol de 1977 recollia testimonis diversos sobre la peculiar Festa Major, organitzada per les associacions veïnals davant la manca d’implicació institucional. Mercè Massip, estudiant de pedagogia, valorava que “les entitats i barris es facin càrrec”, ja que “fins ara, la festa no es corresponia amb la realitat terrassenca”. També Ricardo Bonet, mecànic, lamentava que “fer un parell de voltes per la Rambla no està a l’altura del que mereix una ciutat com Terrassa” i afirmava que participaria si es fes una festa digna.

En canvi, Lourdes Serra, regent d’un bar de 63 anys, mostrava una visió crítica i molt conservadora: “S’està traient les coses del seu lloc i es barreja política amb una celebració”. Aquestes preocupacions eren compartides per sectors més conservadors. D’altra banda, tres joves metgesses reconeixien que marxaven per vacances perquè “el programa era molt dolent” i “no hi havia ambient”. El relat de les metgesses exemplifica el desinterès generalitzat de què parla, el llavors membre de l’AV de Ca n’Aurell, Marc Galí: “Moltes entitats de la ciutat no participaven i es contractaven d’altres ciutats.”

“Va ser l’inici d’una nova dinàmica a la Festa Major"

L’activista cultural, Marc Galí, era membre de l’AV de Ca n’Aurell l’any  1977. Galí explica que la Festa Major havia anat perdent pes durant els últims anys del franquisme i que l’acte central, la cavalcada, estava en decadència i comptava amb cada cop menys participació local. “Es va haver de començar a contractar a entitats d’altres ciutats”. A causa de la inoperància de l'Ajuntament, els veïns van haver d’assumir l’organització de la Festa i van convertir la cercavila, en un acte reivindicatiu: “Les AV feien crides socials i les entitats populars celebraven”, diu. Segons Galí, aquella edició va suposar “el trencament d’un model esgotat i l’inici d’una nova Festa Major”.

“Durant el franquisme la Festa Major era postissa”

En Jaume Valls, de llavors 28 anys i al centre de la fotografia amb un braçalet català, recorda que la cavalcada de la Festa Major dels darrers anys del franquisme “era molt adotzenada i americana”. Unes característiques que personalment no l’atreien i que segons ell recorda, “era el moment que la gent triava per marxar a la platja”.  De fet, Valls cataloga les festes majors dels anys del franquisme com a “postisses” i comenta que l’any 1977, amb la celebració autogestionada pels veïns i la cercavila reivindicativa, va ser l’inici del trencament d’unes inèrcies que més tard, desapareixerien del tot: “llavors cap de nosaltres podria imaginar l’embranzida que faria la Festa Major”.  Per acabar, Valls celebra que als anys vuitanta “ens vam apropiar i vam recuperar la nostra festa”.