Margot Moles: l’olímpica més desconeguda

El mes de juny de 2017, en els actes de commemoració del 25 aniversari de la celebració a Terrassa del torneig olímpic de hockey dels Jocs de Barcelona, l’Ajuntament va incorporar al passeig dels olímpics la placa de l’esportista Margot Moles Piña. Va participar en els Jocs d’hivern de Garmisch-Partenkirchen del 1936, convertint-se en la primera esportista de la ciutat en prendre part en una competició olímpica. Terrassa no va tornar a tenir una representant olímpica fins que Natàlia Mas va nedar en els Jocs de Moscou del 1980. El desconeixement general sobre la figura d’aquesta dona que va marcar una època en l’esport femení espanyol havia mantingut en l’oblit el seu origen terrassenc. 
Margot Moles fou una esportista referencial per la seva defensa dels drets de les dones, pels seus èxits estatals i internacionals i per la seva proximitat als valors que defensava la segona república espanyola, un fet que va provocar que el règim franquista esborrés el seu brillant palmarès i la condemnés a un ostracisme social impedint-li exercir la seva professió com a mestra d’educació física. La dictadura va eliminar el seu rastre durant dècades.

Terrassa va reparar d’aquesta forma un buit existent a la seva història esportiva, recuperant la identitat d’una figura de gran impacte però desconeguda després de ser esborrada de la memòria pel règim franquista. A més, en el mes de març de 2023, es va incorporar el nom de Margot Moles al nomenclàtor de la ciutat. En concret, se li va donar el nom als jardins situats al costat sud de l’Estadi Olímpic, situat a l’avinguda de l’Abat Marcet entre el carrer dels Jocs Olímpics i el de les campiones olímpiques. En aquest espai figuren ara les plaques dels esportistes olímpics de la ciutat després d’eliminar fa uns anys les instal·lades davant de la tribuna de l’Estadi.

La Margot va néixer a Terrassa el 12 d’octubre de 1910, tot i que va desenvolupar gairebé tota la seva carrera esportiva d’elit i la seva vida adulta a Madrid. La seva era una família burgesa catalana de forta tradició intel·lectual, progressista i republicana. El seu oncle, Juan Moles, va arribar a ser ministre durant la Segona República. La seva mare, Carolina Piña de Rubies, pertanyia a una família que havia tornat a Barcelona després de fer fortuna a Cuba i el seu pare, Pere Moles Ormella, era mestre llicenciat en Filosofia i Lletres. El matrimoni va tenir tres fills: Carles, Lucinda i Margot. La relació de la família Moles amb Terrassa respon a un projecte pedagògic innovador de principis del segle XX, l’escola Mont d’Or. Els pares de la Margot es van traslladar al Vallès Occidental l’estiu de 1910. El motiu va ser assumir la direcció d’aquest centre educatiu instal·lat a la masia de Can Bogunyà. L’esport era una part essencial de l’ideari educatiu que promovien. Des de ben petita, la Margot va fer esport en un entorn social de l’època que no promovia la seva pràctica entre les dones.

En aquest entorn rural i educatiu de Terrassa la Margot va néixer i va viure els seus primers anys de vida, creixent en un ambient profundament intel·lectual, progressista i lliure. La família es va instal·lar després a Balaguer, al 1914, fins que el rumb professional del seu pare va fer que es traslladessin a Madrid l’any 1927 per treballar a l’Instituto Escuela, un centre pioner a Espanya. 

Un símbol 

La seva figura en l’àmbit esportiu la situa com un nom referencial en el primer terç del segle XX. Cal contextualitzar en aquells anys l’esport femení, gairebé residual, mal vist socialment i amb escassos suports. Margot Moles, en aquest escenari, s’erigeix en la principal figura esportiva femenina de la segona república espanyola. Una de les seves grans característiques va ser la capacitat demostrada en diferents modalitats que li va permetre destacar en disciplines com l’atletisme, el tennis, el hockey o l’esqui, encara que també va practicar el bàsquet, l’equitació o les motos. Malgrat que aquesta activitat multidisciplinària seria ara inviable, a principis del segle XX molts esportistes combinaven diferents especialitats. Sense anar més lluny, els primers olímpics terrassencs, Francesc Roig i Francesc Argemí, no només van brillar en el món del hockey, sinó que també van tenir aparicions destacades com a jugadors de futbol i atletes.

Juntament amb la seva germana Lucinda, Margot Moles va obrir el camí al professionalisme esportiu de les dones, combinant un talent físic fora del comú amb una intensa defensa de la igualtat de gènere. El règim franquista la va sotmetre a un cruel “embargament històric” per motius polítics.

El que feia única a Margot Moles era la seva sorprenent capacitat per a brillar en disciplines esportives completament diferents, assolint l’elit en cadascuna. El 1929, el professor Manuel Robles, de l’Instituto Escuela, va convidar algunes de les seves alumnes a acompanyar-lo als entrenaments de la Sociedad Atlética, la primera entitat esportiva madrilenya dedicada de forma exclusiva a l’atletisme. Entre elles es trobaven les dues germanes Moles. Després d’entrenar alguns mesos, va decidir presentar les seves atletes de forma pública. Les marques van ser registrades i es van establir els primers rècords d’Espanya oficials en categoria femenina.

Margot Moles es va proclamar campiona d’Espanya en llançament de disc (1931, 1932) i llançament de pes (1932). En 1931 es va situar entre les millors marques europees en disc amb un registre de 32 metres que va assolir en els Jocs Universitaris de París.

El 19 de juny del 1932, durant el Campionat de Castella organitzat a Madrid, Margot Moles va llançar el martell a una distància de 22,85 metres. Va ser la millor marca mundial de l’època, superant l’anterior registre de la seva gran rival i amiga Aurora Villa (18,58 metres). La Federació Internacional d’Atletisme no va incloure oficialment el llançament de martell femení en el seu catàleg de proves olímpiques i oficials fins a l’any 1955. Malgrat aquest buit normatiu internacional, la marca va quedar registrada i avalada per la

Federació Espanyola. Aquest llançament no va ser superat al món fins al 1975. A Espanya, cap atleta va poder superar la seva distància fins a l’any 1988, quan Carmen Solé va fixar un nou rècord.

El 1931, amb la proclamació de la segona república espanyola, va començar a treballar com a professora de gimnàstica i esports, fins al cop d’estat del 1936.

Campiona de hockey

Fidel al seu origen terrassenc, va tenir un paper destacat en hockey herba, modalitat en la qual va ser la capitana i gran referent de l’Atlético de Madrid, amb el qual va obtenir tres campionats d’Espanya consecutius a la dècada dels anys 30. Moles va fundar la secció d’hockey femení del conjunt madrileny juntament amb un grup d’esportistes de l’entorn de la Institución Libre de Enseñanza.

L’esportista nascuda a Terrassa no només era la millor jugadora de l’equip per les seves condicions físiques, sinó que exercia de capitana i líder tant dins com fora del terreny de joc. Jugava principalment com a defensa o migcampista i destacava per la seva gran fortalesa física, potència en el xut i una velocitat excepcional, unes qualitats que exportava directament de les seves disciplines atlètiques.

L’Atlético de Madrid es va convertir en un equip pràcticament imbatible durant els anys de la segona república, trencant l’hegemonia que fins aleshores tenien els clubs de Barcelona i Terrassa. Va aconseguir el primer títol nacional per al club madrileny l’any 1934, derrotant a la final al combinat de la Universitat de Barcelona. L’equip va revalidar el títol estatal de forma contundent un any més tard, consolidant Moles com la jugadora més valuosa del panorama espanyol. I el 1936, just abans de l’esclat de la Guerra Civil, l’Atlético va aconseguir el seu tercer campionat consecutiu. La premsa de l’època destacava que l’estratègia i la contundència defensiva de la Margot eren el pilar fonamental del joc del campió.

Demandes de gènere

Més enllà dels títols, la seva dedicació a l hockey va transformar la percepció d’aquest esport a escala social. Va liderar l’equip de l’Atlético de Madrid en diverses gires i enfrontaments amistosos contra equips de prestigi europeu (especialment de França i el Regne Unit), demostrant que el nivell de les jugadores de l’estat era competitiu a l’estranger. La Margot va ser de les primeres jugadores a exigir i utilitzar faldilles més curtes i lleugeres o fins i tot pantalons bombatxos per jugar a hockey. Això millorava dràsticament la mobilitat al camp, desafiant obertament els codis que encara imperaven en aquells anys a l’esport femení espanyol.
I en natació, va ser una gran impulsora a la capital madrilenya i una de les fundadores del reconegut Real Canoe Natación Club.

Margot Moles va entendre l’esport com una eina d’emancipació social. Va impulsar activament l’aparició d’espais esportius on les dones prenguessin el control total de la gestió directiva, econòmica i tècnica, trencant amb el paternalisme de les estructures masculines de l’època. Des d’aquestes plataformes es defensava l’ús de roba esportiva còmoda (com els pantalons curts per a córrer o jugar a hockey), un fet altament revolucionari i escandalós per als sectors més conservadors de la societat espanyola dels anys 30.
Malgrat l’inici de la Guerra Civil, Moles va continuar defensant els valors republicans. Va formar part del Consell Nacional d’Educació Física, va continuar amb les classes de gimnàstica i esport i es va implicar en diferents tasques socials. A més, l’any 1937 va participar en l’Olimpíada Obrera celebrada a Anvers, sent l’abanderada de la delegació espanyola. 

Tota aquesta estructura de llibertat associativa va ser completament desmantellada després de l’any 1939, quan el règim franquista va confiscar les instal·lacions d’esport femení i va lliurar el control de l’activitat física de les dones a la Secció Femenina de la Falange, orientada exclusivament a la preparació per a la maternitat i la llar.

Una vida esborrada de la memòria 

La fi de la Guerra Civil va marcar el final de la carrera esportiva de Margot Moles i l’inici d’un calvari personal. Els seus pares es van exiliar a Mèxic, però ella va continuar a Madrid perquè pocs mesos abans havia nascut la seva filla. El seu marit, el també esportista Manuel Pina, va ser afusellat pel règim i a ella se li va prohibir exercir la docència de l’educació física, l’única via de subsistència que tenia a l’abast. La dictadura va dur a terme una agressiva política de desmemòria: li van retirar els títols oficials i va esborrar les seves fites dels registres de la història oficial de l’esport espanyol per tal d’invisibilitzar el llegat de les dones republicanes. Margot Moles tenia 28 anys quan va acabar la Guerra Civil, però mai més va poder competir en un país on l’atletisme, per exemple, va ser prohibit a les dones durant dècades. El seu equip de hockey també la va vetar per raons ideològiques. 

Margot Moles va passar la resta dels seus dies apartada de la vida pública, guanyant-se la vida de forma precària fent brodats a casa i acollint estudiants nord-americanes, fins a la seva mort el 19 d’agost de 1987 a causa d’un càncer de pit.

L’any 2018, el Centro Deportivo Municipal del districte de Vicálvaro a Madrid va passar a anomenar-se Margot Moles com a homenatge a una trajectòria inoblidable. 

Va desafiar el poder nazi en la seva participació olímpica 

La capacitat de Margot Moles per destacar en diferents esports li va permetre destacar també en el món de l’esquí. Va ser la primera campiona d’Espanya d’esquí alpí en el 1936. I això li va obrir les portes per ser olímpica. Aquell mateix any, va fer història en participar en els Jocs Olímpics d’hivern de Garmisch-Partenkirchen, convertint-se (juntament amb Ernestina Maenza) en la primera dona espanyola en competir en una cita olímpica d’hivern. Hauria pogut ser olímpica a Berlín el 1936 per les seves bones marques en llançament de disc i, fins i tot, amb la selecció femenina de hockey que tenia plaça també per a la competició olímpica. Però l’esclat de la Guerra Civil va ensorrar els seus plans. La Margot va competir en la prova combinada (descens i eslàlom) però no va poder finalitzar el concurs després de patir una caiguda.

El govern de la segona república va finançar el debut d’Espanya en uns Jocs Olímpics d’hivern, celebrats en ple apogeu de l’Alemanya nazi. Margot Moles i Ernestina Maenza van viatjar com les dues úniques dones de la delegació, esdevenint les primeres esportistes espanyoles a participar en uns Jocs Olímpics d’hivern.

Aquesta fita va ser el cim de la seva carrera hivernal, tot just uns mesos abans que esclatés la Guerra Civil, conflicte que estroncaria per complet la seva trajectòria. 

Durant les desfilades i cerimònies oficials, en un estadi dominat per la simbologia nazi i on gairebé totes les delegacions estrangeres cedien a la pressió de realitzar la salutació nazi, Margot Moles es va negar rotundament a aixecar el braç. Va optar per mantenir una postura ferma de respecte esportiu des de les seves conviccions democràtiques, però sense cedir a les pressions per tenir un gest favorable al règim.