I si us faig una pregunta, ara mateix, a tots i totes les que heu sigut tan amables de llegir aquest article: esteu conformes amb el món en què viviu? No hi ha res per canviar, en aquest món injust i desequilibrat en què vivim?
És just que veiem cada dia per la televisió l’assassinat “impune” de nens innocents (17.000) i l’extermini d’un poble? És just conviure amb tanta gent empobrida (invisibilitzada) que, per cert, no apareix mai a la televisió? És just que encara hi hagi fam al món, l’any 2025? És just que no es pugui accedir a un habitatge digne, quan és un dret fonamental i base de molts altres drets? És just que els nostres joves subsumits en una nova realitat, “les xarxes socials”, siguin coaptats pels discursos de la nova “ultradreta” i es rebel·lin en sentit contrari, assumint, contra “natura”, sentiments d’odi, xenofòbia, insolidaritat, violència, masclisme patriarcal, etc.?
I la següent qüestió seria… On és aquella joventut rebel que històricament ha esdevingut el pal de paller de la lluita progressista i d’esquerres, per un món i una societat diferent, més justa, més igualitària, en pau i sense guerres, que planti cara a un sistema capitalista “depredador”? On és? Evidentment que hi és, en moltes lluites, i espais de mobilització antisistema, arreu del món, però és evident que encara és insuficient. I és per això que hauríem d’estar satisfets i contents (jo ho estic) de saber que l’Assemblea d’Okupes de Terrassa s’han fet seva l’antiga tintoreria Cardona de Terrassa des del passat mes d’agost. Aquest edifici és propietat de la Sareb, i estava abandonat des de feia anys.
Cal recordar que la Sareb (Societat de Gestió d’Actius procedents de la Reestructuració Bancària) va ser creada pel govern del PP l’any 2012) i es va convertir en la immobiliària més gran d’Europa. La Sareb es va concebre com un negoci dispendiós, amb l’únic objectiu de finançar les pèrdues i augmentar els beneficis i el patrimoni immobiliari dels fons d’inversió. Per això, conscients que el destí de l’entitat serà la fallida, les autoritats europees van obligar les espanyoles a avalar el deute, i es van aprovar tota classe d’avantatges fiscals per als compradors. A Catalunya hi ha uns 429.000 pisos buits; d’aquests, 9.275 són de Sareb. La Sareb, l’anomenat “banc dolent”, amb capital majoritàriament públic, és el propietari que més immobles concentra per si sol: el 21%.
El local que acaben d’ocupar els joves terrassencs està ubicat a la carretera de Montcada, 269, l’immoble es convertirà en el nou epicentre dels col·lectius anticapitalistes de la ciutat. “Un cop habilitat, farà la funció de centre social obert a tot el barri i a la ciutat. Serà un espai de reunió per a diversos col·lectius i s’hi oferiran xerrades, exposicions, tallers i activitats”. La voluntat d’aquesta ocupació és que sigui residència per a “joves en situació de precarietat, algunes estudiants, altres a l’atur o amb feines amb salaris insuficients”.
D’aquesta forma es posa punt final a 25 anys del Centre Social Okupat (CSO) Kasalet i de l’habitatge ocupat, el Kalitxet.
Els joves manifesten que aquest nou centre social era necessari, ja que actualment “la ciutat pateix una manca d’espais lliures que promoguin l’organització col·lectiva, la cultura popular i l’oci alternatiu, lliure, segur i amb contingut. L’oferta d’oci actual és consumista i buida, i falten llocs on relacionar-se sense pressió per consumir i lliures d’actituds discriminatòries”. Aquesta serà la funció de l’immoble ara ocupat prenent el relleu al Kasal Okupat i Autogestionat Joan Berney.
Cal recordar que l’ocupació és un fenomen social d’acció col·lectiva contra un sistema injust i de resistència al neoliberalisme i a l’augment imparable de les desigualtats socials i de tota mena. Neix a la dècada dels seixanta a Europa i arriba a l’Estat espanyol a mitjan anys setanta. Era un moviment idealista contrari a un sistema que mai ha estat disposat a oferir les mateixes oportunitats a tothom (vulnerant per inacció i de forma constant els drets humans). Des d’aleshores hi ha les ocupacions per part dels joves d’espais emblemàtics edificis, fabriques, locals públics i privats abandonats, etc., i referents d’un sistema capitalista al qual no li importen els joves, si no és per crear i ensinistrar “consumistes” alienats i prou.
No estem parlant de l’ocupació d’un pis o casa particular d’un ciutadà (que seria un hipotètic delicte), sinó d’una actuació totalment diferent, malgrat que el sistema i tots els governs han jugat a la carta interessada de “criminalitzar”, de forma injusta, tot el que sigui ocupació… (és més fàcil això que no lluitar contra l’especulació, o complir amb els teus deures i responsabilitats i treballar perquè tothom tingui accés amb les mateixes oportunitats a un habitatge digne).
I, si no, digueu-me què han de fer els joves davant d’aquest panorama que descriuré en poques línies, malgrat que em podia estendre molt més...: són dades extretes de les fonts oficials, i especialment referides als nuclis urbans més habitats:
- L’habitatge s’ha convertit en el principal motor de desigualtat a l’Estat espanyol.
- El preu de l’habitatge a l’Estat espanyol s’ha anat encarint, durant els últims anys, el doble de ràpid que a la resta d’Europa.
- El salari mitjà dels joves menors de 30 anys és a l’Estat espanyol de 1.200 euros.
- L’edat mitjana d’emancipació dels joves a l’Estat espanyol se situa a 30 anys, 3,8 anys més que la mitjana de la Unió Europea.
- Només un 14,8% de les persones joves viu fora del nucli familiar, la pitjor xifra des del 2006.
- L’habitatge de lloguer és un veritable luxe. S’ha de destinar més del 60% del salari net (quan hauria de ser el topall del 30%) per poder pagar el lloguer. En categories baixes, fins i tot el lloguer supera els ingressos disponibles.
- Un treballador/a necessitaria més de 58 anys de salari per poder comprar un habitatge.
I si parlem de les condicions de molts habitatges del mercat, és per plorar desconsoladament: trasters sense cèdula d’habitabilitat, pisos cada cop més parcel·lats, habitacions tot en un, “zulos” sense ventilació o habitatges en un estat veritablement ruïnós. “Amb mal aïllament tèrmic, problemes d’accessibilitat, sense una instal·lació de calefacció adequada, amb finestres i portes defectuoses, humitats, floridura, filtracions…”, enumeren des del sindicat de la capital. “Un despropòsit de cases”.
A sobre, aquest any marca un punt d’inflexió: s’inicia una onada de finalitzacions de contractes sense precedents en els últims 5 anys. La finalització massiva de contractes de lloguer es converteix en una amenaça per a milers de llars: expulsions per fer canvis d’ús de l’habitatge o augments de preu sense precedents on no hi ha topall de lloguers.
Per tant, senyor i senyores dels governs (tots), inclòs el nostre Ajuntament de Terrassa, incapaç d’impulsar polítiques d’habitatge “realistes” i “valentes”, i que ens va distraient amb suposats “Plans d’Habitatge“ (2 en pocs anys), o amb promeses a l’estil president Illa que construirà milers i milers d’habitatges de protecció oficial? On són, senyor Illa? On són, senyor Ballart? Per exemple, per a la gent que aquesta nit i demà dormiran en condicions precàries? Sense un habitatge digne...
Mentre els polítics (els de Terrassa també) no entenguin que l’arrel del problema en matèria habitacional la trobem en un sistema de producció neoliberal, que visiona l’habitatge com una mercaderia amb la qual poder especular i no com un dret humà que ha de ser salvaguardat; aquesta visió mercantilista que està disposada a sacrificar-ho tot per tal de fer créixer l’economia i que ha provocat que les polítiques d’aquest sector vagin dirigides a la desregulació i l’ampliació de privilegis de grans propietàries, mentre no ho entenguin, continuïn invisibilitzant i tapant el problema real i no ho abordin amb valentia i amb la societat mobilitzada al darrere.
Endavant Assemblea d’Okupes de Terrassa, vosaltres sou l’esperança i la dignitat!