Encara em ressonen frases com “qui no faci això no jugarà més”, “si falleu, se us ha acabat jugar” o “si no t’aprens això ho copiaràs cent vegades”.
Frases demoníaques que a poc a poc van passant a la història perquè els seguidors actuals dels teòrics líders ja no treuen el seu màxim rendiment quan els porten al límit, quan els humilien, els escridassen o els ridiculitzen davant de tothom.
Per sort, l’espècie humana, en general, ha evolucionat. Treballar o competir de la mà de líders que atemoreixen converteix els treballadors o els esportistes en supervivents, que centren els seus esforços a passar desapercebuts i en autoprotegir-se. Ni en somnis s’atreviran a preguntar, a qüestionar, a proposar… Verbs indispensables per aconseguir un entorn i una cultura de treball que faci créixer els equips.
Encara recordo un “líder” que vaig tenir que sempre deia: “M’agrada que vingueu a parlar amb mi, però només vull i necessito bones notícies…”. I era cert, quan exposaves una situació millorable, els crits i les recriminacions queien per totes bandes… Conseqüència? Tothom callat i a sobreviure! La cultura de la por al poder!
Ara per sort, això va canviant. Les noves generacions exigeixen un tipus de lideratge més humanista, un lideratge que acompanyi i faci créixer, no un lideratge que alliçoni i espanti constantment. La por no obre portes, les tanca…