Al principi de les nostres vides, quan som nadons, és el moment en què realment gaudim de la vida sense cap mena de lligam, ens trobem en la naturalitat de l’existència; sempre estem feliços i somrients, gaudint cada segon; sense aspirar, sense perseguir, sense caçar, sense esperar per res ni per ningú.
Llevat de satisfer necessitats bàsiques i fisiològiques, el nostre estat mental i emocional és neutral perquè vivim exclusivament en el present. El present ens manté tranquils, sense ansietat, sense aferraments, sense lligams, sense el desig d’una casa millor, d’una feina millor, d’una millor parella, o d’un bon cotxe, res no pertorba gens el nostre somni; més enllà d’un mal de panxa per una mala digestió.
A mesura que anem creixent, ens embranquem en una vida salvatge plena de compromisos i dependències de tota mena. Situacions que hipotequen la nostra salut, el nostre temps i especialment la nostra sensació de felicitat. Molts pensen que tenir una bona feina, ben remunerada i plena de prestigi els aproparà a una posició de tranquil·litat emocional, i estan molt equivocats. Aquells que han aconseguit desaferrar-se dels lligams són els que mostren índexs suprems de benestar. Amb el pas del temps i la consciència, anem perdent aquest equilibri que tenim en néixer i la resta de la nostra existència intentem assolir-lo. L’error que cometem és que la societat ens mentalitza per creure que aquest equilibri, aquesta felicitat, està en els factors externs, que només es pot recuperar amb situacions, diners, amor, èxit i tot el que és pautat per marges que no corresponen al nostre equilibri natural. Per això l’ansietat per l’obtenció i l’acumulació es transformi en una “recerca de la felicitat”, que més enllà de mantenir-nos motivats, ens omple d’ansietat.
Desaferrar-se de la incomoditat vol dir necessàriament algunes coses. La primera és ser responsable de si mateix, eliminar situacions de dependència que finalment es convertiran en àncores que no ens deixaran viure en llibertat. Buscar ser lliure i permetre ser lliure també als altres és un exercici que obligar a despendre’s de moltes persones, vivències i coses que ens oprimeixen. Això ens porta al fet que cal assumir que hi haurà pèrdues que d’entrada ens poden semblar doloroses, però que a mitjà i llarg termini ens faran viure el present, acceptar i assumir la realitat i gaudir d’aquesta independència total. El fet de poder ser nosaltres els que decidim i controlem les nostres actuacions és l’estat que ens aporta màxima felicitat.
Desaferrar-se en la seva essència més profunda transcendeix la mera idea de deixar anar coses materials o emocionals. És una comprensió més àmplia i profunda de la nostra existència i el nostre lloc al món. Desaferrar-se és reconèixer i entendre que, encara que participem en el món material i formem connexions emocionals, no estem definits per ells.
Ja en el Versicle 1 Timoteu 6:7 de la Bíblia se’ns convida a reflexionar sobre la transitorietat de la vida. En aquest passatge, l’apòstol Pau ens recorda que quan vam néixer no vam portar res al món, i quan morim, tampoc no podrem emportar-nos res del que hàgim acumulat. Aquest verset ens ensenya la importància de no aferrar-nos als béns materials i de valorar les coses que realment importen a la vida, com els valors espirituals i les relacions interpersonals. També ens convida a ser conscients del temps que tenim a la Terra i a aprofitar-ho al màxim per fer el bé i deixar una empremta positiva al món.
De fet, si alguna cosa és inqüestionable, ens agradi o no, és que el canvi sempre arriba, i com més gran és la resistència, més gran és el dolor. Si no aprenem a deixar anar, si no deixem anar, si l’aferrament pot més que nosaltres i ens quedem allà lligats, enganxats a aquests somnis, fantasies i il·lusions, el dolor creixerà sense parar i la tristesa serà la nostra companya de vida.