Benvolgut Ramon. Quina dissort més gran. Per què has marxat tan aviat del nostre costat? Ara que havies aconseguit la jubilació “total”, després de tota una vida dedicada a una de les professions més boniques que hi ha, metge pediatre i especialista amb neurologia (neuropediatra, segons la vostra terminologia específica).
O sigui que per les teves mans i per la teva consulta, pública o privada han passat centenars i centenars d’infants que han estat objecte de les millors atencions possibles, així com de la teva màxima expertesa de savi doctor, que no va parar mai d’investigar i estudiar a fons la ciència medica per guarir, prevenir i curar el millor possible, cercant el benestar i la salut del col·lectiu més feble de la nostra societat. I ben bé que ho vas aconseguir… Avui també s’han quedat “orfes” una munió impressionant d’infants i famílies que sempre t’estaran agraïts perquè vas omplir de dignitat i eficàcia una professió que, malauradament, no sempre és ben tractada pels poders i les institucions, tal com hauria de ser, si fóssim una societat plenament justa, equitativa i decent.
I és de justícia avui recordar les lluites que has mantingut com a professional, defensant sempre aquesta dignitat mèdica davant de totes les barreres que t’has trobat (tant en l’àmbit institucional, empresarial, o també mèdic). A vegades, el materialisme, la insolidaritat o l’egoisme humà ho infecta tot, fins i tot, un servei públic i essencial com és la sanitat, i per això es fa difícil progressar a la nostra societat. Però un savi i filòsof com tu ho va tenir molt clar, sempre, i és just que t’ho agraïm públicament.
Se’m fa dur veure el teu despatx i estudi ple de llibres de medicina, de filosofia, tota l’obra musical del teu déu particular, el gran Johann Sebastian Bach, la teva guitarra, en un racó, l’obra completa de Jules Verne en diferents edicions antigues… I més secrets que no he tingut temps de poder esbrinar. I tot en plena soledat, esperant ser llegit, tocat, treballat, interpretat, escoltat, acariciat, estimat… I amb l’única companyia d’un raig de llum, que dolçament entra per la finestra cada dia. Jo crec que aquesta resplendor diària que visita el teu despatx de treball ets TU, que amb timidesa i sense fer soroll (com sempre feies) il·lumina novament, per continuar cuidant, una mica, tanta orfandat cultural i tanta sapiència ben guardada.
A vegades he pensat que et vas equivocar de segle i havies d’haver nascut al segle XVIII, el segle de les llums, el de la “Il·lustració”. I que bé que t’ho hauries passat fent tertúlies diàries o simplement fent-la petar amb Voltaire, Rousseau, Montesquieu, Quesnay o Diderot… o bé, de tant en tant, poder-te escapar a l’església de Sant Nicolau de Leipzig (Alemanya) per poder escoltar com tocava l’orgue, en directe, el músic tocat per a la mà de Déu, Johann Sebastian Bach... t’ho imagines, Ramon?
Sempre hauré de donar les gràcies a la teva estimada Beta (Isabel Marques Amat), la nostra gran síndica de greuges de Terrassa durant 11 anys, i una gran persona i activista pels DDHH, amb la qual tinc el privilegi de col·laborar i treballar pels Drets, des de fa 15 anys. Perquè si no, no t’hauria pogut conèixer tant, ni haver compartit tantes coses. I les que ens han quedat pendents... una llàstima…
Si, a part de trist, estic molt indignat, Ramon, no només perquè el destí ens hagi separat definitivament, sinó pel fet que una persona com tu, amb aquests valors humans, tan ben assimilats, tan purs i nets, i aquest delit constant per aprendre, escoltar, observar, i ajudar els altres; aquest amor a la ciència i a la filosofia, amb aquests aforismes o pensaments que moltes vegades deixaves anar enmig d’una conversa o tertúlia, i que, ara ho penso, quina llàstima no haver-los recollit, perquè s’hauria pogut escriure un llibre fantàstic per ser llegit i gaudit al costat, per exemple, de llibres imprescindibles com els “Assajos” de Montaigne. Una persona així no hauria de passar desapercebuda, no hauria de ser oblidada, hauria de conviure, entre nosaltres, sempre, perquè les noves generacions estudiessin i aprenguessin del teu llegat humà i professional. I així tantes persones que com tu que haurien de ser llavor per a un món millor. Però que aquesta societat individualitzada, absorbida per a les noves tecnologies, el consumisme, i els valors materialistes oblida, ignora i menysprea...
I ara saps què faig, Ramon? Doncs estic en ple procés de recomposició de molts espais de la meva vida, perquè, entre altres coses, poder continuar compartint la teva saviesa, els teus pensaments, la teva personalitat, però, malauradament, sense la teva presència física. Un equilibri difícil, però no impossible.
I crec que ho podré aconseguir. Per exemple, augmentant la meva dosi de lectura filosòfica, i cada idea o plantejament que em faci reflexionar, parar uns minuts i pensar: què en diria el Ramon? Segur que això, allò..., i avançar resolent dilemes per així, poder millorar com a persones (i ho podem fer junts). I anar a un concert de Bach, i saber que cada nota creada per aquest déu em porta cap a la teva mirada brillant i clarivident que tant m’agradava. Gaudirem junts, I quan acaricií un llibre (aquest objecte tan necessari i fèrtil, però malauradament, encara molt oblidat), ho faré, intentant dibuixar un somriure de complicitat cap a tu. Que no serà mai com el que feies tu, que era meravellós, però serà un acte d’amor infinit cap a una persona inoblidable, un metge autèntic, un savi discret, un científic de la cultura i l’art. Un home bo...
Sortosament, amb la Beta heu sembrat una llavor que dona molta esperança i es diu Pep, Ramon, Sergi, més els nets i netes.
Terrassa, si us plau, no us oblideu de les persones bones i riques humanament, això empobreix la societat!
A reveure, Ramon!