S’ha celebrat la 30a Nit de l’Empresa, i segons el meu parer, el més destacat de tot van ser els discursos de la personalitat premiada, Cristóbal Colón Palasí, i sobretot el del president de la Cecot, Xavier Panés. Unes paraules que s’haurien de poder llegir completes i que no haurien de passar desapercebudes.
Després de quaranta-cinc minuts d’espera injustificable, dilluns passat començava aquesta 30a Nit de l’Empresa que organitza cada any la Cecot, enguany recuperada per Terrassa. Sembla que el retard va ser degut a l’espera d’alguna autoritat, un fet que hauria d’avergonyir tothom: qui va arribar tard, i els qui el van esperar. Al capdavall, es posava en qüestió tant d’elogi a la productivitat, l’eficiència, l’actitud i els valors. No he trobat enlloc la xifra total dels assistents van participar en l’acte, però ni que només fossin els que omplien les 500 localitats del Teatre Principal, això significaria haver fet perdre al voltant de 375 hores a preu d’executiu. Poca broma.
Però salvat aquest escull, i també el del feixuc i tradicional format de lliurament dels premis, el millor de tot –a part de les paraules de l’extensament aplaudit senyor Colón Palasí de La Fageda–, van ser les de Xavier Panés, president de la Cecot. Val a dir que els presidents de Cecot ja ens tenen acostumats a fer discursos agosarats, com eren els d’Antoni Abad, i ara els de Xavier Panés. Però el d’enguany va anar encara més lluny en força, claredat i atreviment. Un discurs absolutament desacomplexat, com poc ho solen ser els d’aquests grans actes institucionals. Encara més: com que veníem del debat de política general del Parlament de Catalunya, em sembla una obvietat que és la mena de discurs que s’hi hauria d’haver escoltat.
El Diari de Terrassa ja en va fer una bona síntesi dimarts passat, i per tant no pretenc repetir-ho. Però l’inici contundent –“la societat del benestar està en risc”– i les serioses raons que en va donar feien estremir. La crítica a allò que Panés en va dir “la cultura del no-treball” tocava el moll de l’os del que és una societat moralment desfeta, amb un esment específic al recent i demagògic intent de reduir el temps de treball per decret i sense cap alternativa a la baixíssima productivitat, només compensada amb immigració i sous de misèria.
Molt afortunada va ser la denúncia a la tendència “publificadora”, és a dir, a posar totes les esperances de la sobreprotecció social a mans del que és públic, és a dir, en un pare –i mare– Estat. Panés desemmascarava el fet que “el diner públic no existeix: tot el diner és privat”, ni que una part l’administri el sector públic. Per cert: amb unes polítiques fiscals desincentivadores de l’activitat productiva –just la que fa aquest diner–, a part del dramàtic espoli fiscal dels catalans. I encara va recordar que l’administració pública no és l’única garant del bé comú. Prou bé sabem que si aquesta no comptés amb totes les organitzacions privades i el voluntariat per atendre els objectius del tercer sector, la nostra societat seria –encara més– un caos ingovernable.
El conseller Miquel Sàmper va saber recollir el guant en la seva intervenció, i l’alcalde Ballart, abans de Panés, ja havia estat sensible a la importància del sector productiu i a la necessària col·laboració publicoprivada. Però el problema no és el de la sensibilitat d’alguns dirigents, sinó el d’una estructura administrativa que s’hi posa de cul. També patim l’extensió d’unes expectatives individuals cívicament irresponsables. I sobretot paguem el preu de no saber aturar un model de creixement que si “va bé” és a costa de fer pobres. Cada vegada més PIB nacional i menys PIB per persona. I això no es resol pas amb bones intencions i voluntarisme, sinó amb governs forts i una comunitat local i nacional compromesa amb la prosperitat general. I no ho tenim!