Fa uns mesos que vam conèixer fets preocupants en l’àmbit de la Direcció General de la Infància i Adolescència (DGAIA), que evidencien una desastrosa gestió dels serveis de protecció de menors tutelats.
Em sento especialment sensible en aquesta temàtica per la implicació que hi vaig tenir fa molts anys. Penso que resulta estimulant constatar la capacitat transformadora que un pot tenir quan l’envaeix l’amor cap a aquells que els falta.
Situem-nos en la llunyania del temps. Us presento Manel Garcia-Díez, un brillant militar, convertit després en un sacerdot sense tics autoritaris, més aviat càlid i valent en la defensa de drets dels menors desprotegits. En la guerra d’Àfrica contra els rifenys rebels, i sota el comanament de Franco, ell, al front d’un grup de legionaris, va rescatar un fortí estratègic que sempre se’ls havia resistit. Va caure ferit greu. Franco, en reconeixement de la proesa, li va atorgar la màxima distinció militar: la “Cruz Laureada de San Fernando”, que li atorgava un tractament i una immunitat equivalent a la d’un general.
Ho esmento per la important repercussió que va tenir després. Va començar la seva nova vida amb la responsabilitat de ser el secretari de l’Oficina Internacional del Nen, de la UNESCO. Posteriorment, va compartir aquesta responsabilitat amb la de direcció del centre Ramon Albó, que era l’internat de menors tutelats.
El primer que va fer va ser definir els principis inspiradors d’un model educatiu centrat en l’acolliment i l’amor, el més pròxim possible a un entorn familiar. Va eliminar la presència dels guardes amb porres que hi havia per combatre altercats importants, conductes agressives que marcaven un clima de presó.
Va destruir immediatament les parets d’una cel·la d’incomunicació i aïllament temporal per castigar transgressors greus reincidents. Feia temps que s’hi havia suïcidat un adolescent intern i encara es mantenia. Va eliminar tallar els cabells a zero als interns. Ho considerava un signe identitari discriminatori.
En aquest context de transformació positiva, jo m’hi vaig incorporar com a educador. Vam connectar de seguida amb una plena simbiosi ideològica perquè, tot i ser molt jove, jo ja havia tingut experiència de tractament educatiu en nens i adolescents. Ell em va proposar com a inspector del Tribunal de Menors que la judicatura va corroborar. Això li va permetre tenir informació sobre el tractament disciplinari i educatiu que vivien els interns del Tribunal.
Em va assignar com a educador un grup de 45 nois entre 13 i 15 anys. Aquest grup era difícil, els estats emocionals complexos que els envaïen, no sempre positius, els portava a vegades a reaccions agressives, assetjament escolar i indisciplina. Utilitzant diversos recursos i tàctiques, que ara no venen al cas, complementades amb millores qualitatives de la sala dormitori, vaig aconseguir estabilitzar-los i establir una convivència cooperativa positiva entre ells i jo.
Un problema que a tots ens preocupava era l’insomni que molts dels interns tenien. Puntes d’ansietat se’ls filtraven en la foscor i el silenci de la nit i els estressava emocionalment.
En el meu grup va resultar un antídot resolutiu posar barrera a aquesta situació enganxant-los la narració d’aventures quan ja estaven al llit. La curiositat pel que passava als personatges de les fabulacions els treia temporalment de la seva situació, es relaxaven i la majoria s’adormien.
Una altra iniciativa general va ser crear una competició esportiva amb equips externs.
Va resultar un èxit en tots sentits. Els permetia sortir del centre i connectar amb la realitat de fora, sense sentir-se discriminats. Burlaven la llei de plena reclusió, però era una experiència sanadora.
Però tot anava millor del previsible. Per això, un bon dia, de sobte, es van presentar unes persones amb roba fosca amb dos policies. Van demanar pel director. El conserge va avisar el Pare Garcia-Díez i els va dir que els acompanyessin al seu despatx. Casualment, jo estava despatxant amb ell. Em va amagar a l’habitació del costat, però per una escletxa els podia veure. Em va sobtar la presència del ministre Solís Ruiz… Estava a Barcelona i es veu que el Departament de Protecció de Menors depenia d’ell i donada la responsabilitat internacional del Pare Garcia-Díez, es va fer present a l’acte.
El Fiscal va llegir els càrrecs que se l’imputaven amb relació a les transgressions reiterades de la llei, que comportava la destitució fulminant de tots els seus càrrecs. Ell va escoltar seriosament i en acabar la lectura els va demanar uns moments. Va sortir i va entrar on jo estava, em va tranquil·litzar, va treure d’un armari l’estoig amb la “Cruz Laureada”, va tornar a entrar on eren els acusadors. Allà va sortir la seva pasta de militat. Els va ensenyar el qualificat guardó i amb to autoritari els va dir: “¡Cuádrense!”. I va deixar-se anar...
Vaig veure com el ministre es quadrava hipnotitzat per aquella creu, ja que coneixia bé el seu valor. I immediatament va passar de ser enemic a admirador i aliant. Va demanar-li disculpes, va fer estripar l’ordre de destitució i li va pregar que li enviés tots els canvis a la llei que considerés necessari i ell cuidaria de fer-los legals.
El valent atreviment va legalitzar l’amor protector. M’agradaria que en prenguessin nota els directius actuals. Menys burocràcia i més suport al desenvolupament positiu dels menors tutelats que han perdut la calidesa d’un entorn familiar acollidor.