M’alegra que algú de l’equip de govern municipal hagi decidit escriure sobre participació ciutadana. L’alcalde, com era previsible, no ha respost a la proposta de debatre amb diferents líders veïnals la situació de la ciutat.
Sembla que aquesta responsabilitat ha recaigut en la regidora corresponent, que ens ha ofert un discurs de manual per afirmar que Terrassa és una ciutat capdavantera en participació ciutadana. Li agraeixo, si més no, la hipèrbole.
Terrassa, com tants altres municipis, ha viscut moments de gran protagonisme “participatiu”, però el moviment es demostra caminant, i no podem viure eternament del que s’ha fet. Els drets s’han de defensar dia rere dia, i, malauradament, el que s’ha aconseguit fa anys no pot servir d’aval a les polítiques actuals.
La ciutat no necessita l’Ajuntament per demostrar que és una societat viva i implicada, que opina, proposa, suggereix, reclama i reivindica. Aquesta vitalitat és mèrit exclusiu de la ciutadania i de les seves associacions, no pas del govern municipal. En canvi, sí que és responsabilitat política —i, per tant, demèrit— que les estructures institucionals no funcionin correctament: consells de districte sense competències reals, amb agendes marcades per la propaganda institucional i sense la documentació prèvia necessària per generar cap debat. Alguns consells sectorials, fins i tot, han deixat de funcionar per la dimissió dels seus membres o no han estat consultats sobre grans projectes que afecten la ciutat.
Cal, tanmateix, reconèixer que hi ha espais que sí que funcionen, com les comissions juvenils o l’Observatori de l’Aigua, que són exemples de bones pràctiques a preservar i enfortir.
La participació ciutadana és una oportunitat per implicar la població en la definició de les polítiques públiques, però cal fer-ho en bones condicions. Això vol dir garantir informació suficient, clara i accessible; oferir temps perquè la ciutadania pugui formar-se una opinió; facilitar canals diversos (virtuals o presencials) per expressar-la; retornar els resultats del procés als participants, i, sobretot, respectar-ne les conclusions. En definitiva: transparència des del primer moment fins al final.
Aquest Ajuntament ja no impulsa pressupostos participatius, una iniciativa modesta però significativa, que mobilitzava ciutadans, entitats i grups promotors. També s’han desestimat propostes de processos participatius per manca de pressupost —com el pla d’usos de la plaça Cooperativa o la reurbanització de la carretera de Rellinars— i, fins i tot, s’ha descartat un procés per decidir les prioritats en la construcció de nous aparcaments.
Un bon reglament no garanteix, per si sol, una millor participació, sobretot si el ple municipal pot canviar les regles del joc al seu gust. Malauradament, molts polítics del govern mostren poca capacitat per assumir les crítiques. Un reglament només serà útil si la ciutadania hi confia i el percep com una eina pròpia.
No hi haurà una participació real mentre l’Ajuntament no comuniqui adequadament els processos, no impliqui activament les entitats socials i no convidi de manera sincera la ciutadania a formar-hi part. Sense un compromís polític clar per escoltar els veïns i veïnes de Terrassa, la participació serà només un eslògan buit. I aquesta voluntat, malauradament, avui no es veu.
En privat, alguns regidors reconeixen que cal millorar. Però a l’hora de la veritat, tot queda en bones intencions. Els convido, doncs, a fer realitat aquesta idea de “ciutat capdavantera” i, com molts altres ciutadans, m’ofereixo a repensar amb ells les polítiques municipals. Només així podrem parlar de participació de veritat. Però avui no puc finalitzar sense recordar allò del dret a decidir, on ha quedat en les polítiques municipals?