JOSEP BALLBÈ I URRIT
Víctor Hugo deia que “la perseverança és el secret de tots els triomfs”. És evident que, de raó, no li’n faltava ni un bri.
De fet, en línia amb el significat de l’adagi de l’encapçalament, conquereix qui persisteix. La força de la constància augura assolir l’objectiu o l’èxit. Són moltes les dites que ho assenyalen: “De gota en gota, s’omple la bota / de mica en mica, s’omple la pica / piano, piano si va lontano”.
L’èxit no rau tan sols en el tòpic de la sort. Tampoc no és un accident isolat. Prové de l’aprenentatge, l’exigència, el treball dur, l’esforç sacrificat i la motivació envers qualsevol tasca/àmbit que puguem considerar. Per contra, al món actual els populismes pretenen vendre’ns la idea que políticament cal compartir i ser solidaris amb la resta. Un cas que ho fa palès és justificar el fenomen “okupa”. L’argument fa figa de cap a peus. D’acord amb el fet que l’especulació de fons voltors és repugnant, però una cosa no treu l’altra.
Paral·lelament, ningú de nosaltres no s’escapa de cometre errors en algun procés. La clau de tot implica no defallir i continuar avançant. Peti qui peti! La forma d’encertar un cop el clau és picar cent vegades al pany. Ni més ni menys. El mot “impossible” només es pot entendre a la ment dels necis. Dins d’un col·lectiu el premi no pot ser igualitari, quan et trobes el típic murri que sempre s’hi repenja.
Fa poc més de mig mes, s’acabava el curs escolar. Ací, al·lucino amb el tomb ministerial que cerca diluir i amagar el fracàs escolar amb un sistema de reforç primerenc als ensenyaments primari i secundari. Els títols o els aprovats no es poden regalar tan alegrement. Tard o d’hora, sorgiran les grinyolades i ens durem les mans al cap. Insistint en la idea inicial, guanya aquell que s’atonyina. No precisament el qui practica la tesi del mínim esforç, amb un os a l’esquena.
L’avenç espectacular de les noves tecnologies comporta una certa pega. Al llarg de les quatre darreres dècades, no ha fet altra cosa que donar ales als qui es troben encabits en la penya dels gambaires, mandrosos, dropos, malfeiners i altres espècimens similars. En definitiva, la perseverança ha d’esdevenir el motor del nostre cos i l’esperança, el motor que l’alimenta. Assumint el rerefons d’aquest principi, falta molt menys per arribar a la meta. La vida no és fàcil per a ningú. Malgrat tot, l’afrontarem millor amb autoconfiança.
