Un menor que suplica ser escoltat. Una mare criminalitzada. Un sistema judicial que prioritza el formalisme per sobre del que és humà. I una societat que, vuit anys després del cas Juana Rivas, torna a debatre’s entre la legalitat i la justícia.
El passat 25 de juliol del 2025, es va executar a Granada el lliurament del fill menor de Juana Rivas, en Daniel, d’onze anys, al seu pare, Francesco Arcuri, en compliment d’una resolució dictada per un tribunal italià. Va ser el segon intent: dies abans, el nen es va negar a veure el seu pare, visiblement alterat i expressant por. Les imatges, àmpliament difoses, mostraven una mare desbordada. El lliurament definitiu es va fer en silenci: sense mitjans, sense testimonis, amb horaris separats i acompanyament professional. Un canvi de forma, però no de fons.
La justícia espanyola ha reobert una causa per presumpta sostracció de menors contra Juana Rivas per no haver retornat en Daniel després de les vacances d’hivern. Però pot una mare ser jutjada per protegir un fill que manifesta por?
En Daniel no només ho va dir: ho va escriure. Va enviar cartes a les Nacions Unides, Save the Children i Amnistia Internacional. També ho va expressar en vídeos en què afirmava: “Em matarà si torno amb ell”. El seu germà gran, en Gabriel, va presentar una querella per coaccions contra el pare. La psicòloga del menor va alertar del risc físic i emocional. Tot i això, les autoritats van procedir al lliurament.
El cas Juana Rivas va esclatar el 2017, quan va fugir amb els seus fills per protegir-los de Francesco Arcuri, condemnat el 2009 per un delicte de violència en l’àmbit familiar. L’any 2021 va ser parcialment indultada per la seva condemna per sostracció —dos anys i mig de presó i sis d’inhabilitació per exercir la pàtria potestat—, i es va reconèixer parcialment la motivació protectora que la va impulsar.
Una peça clau en aquesta història és la desacreditada síndrome d’alienació parental (SAP), formulada per Richard Gardner l’any 1985. Aquesta teoria sosté que un progenitor manipula el menor perquè rebutgi l’altre, però no està reconeguda per l’Organització Mundial de la Salut ni figura en manuals diagnòstics internacionals com el DSM-5 o la CIE-11. Tot i això, el Tribunal d’Apel·lació de Càller va fer servir aquest argument per justificar l’atorgament de la custòdia exclusiva al pare.
Més endavant, el Tribunal Suprem italià va anul·lar aquella resolució, i va assenyalar que s’havien vulnerat principis essencials com el de l’interès superior del menor i que no s’havia aplicat adequadament la normativa internacional.
El gener del 2025, Juana Rivas va presentar una denúncia per violència vicària davant el Jutjat de Violència sobre la Dona de Granada. Va denunciar maltractament psicològic cap a ella i els seus fills, a través d’actituds controladores, amenaces constants i més de 90 trucades telefòniques en només tres setmanes. Tot i que la causa es va arxivar de manera provisional, la seva defensa ja ha anunciat que recorrerà per tal que aquesta forma de violència sigui reconeguda dins del sistema judicial espanyol.
La ministra d’Infància i Joventut, Sira Rego, va ser clara: “Quan un nen tem per la seva vida, se l’ha d’escoltar”. També va denunciar greus errors institucionals: en Daniel va estar nou hores sense atenció psicològica després del primer intent fallit de lliurament, i els informes alerten d’un estat emocional greu. La ministra va anunciar que el govern presentarà una nova llei per reforçar la protecció dels menors en casos internacionals.
És urgent revisar no només les lleis, sinó també la seva aplicació. El principi de l’interès superior del menor, recollit a l’article 3 de la Convenció sobre els Drets de l’Infant, ha de guiar qualsevol decisió judicial. A més, el Reglament (UE) 2019/1111 estableix que el menor ha de ser sentit en tots els procediments que l’afectin, especialment en trasllats o qüestions de custòdia internacional, tenint en compte la seva edat i maduresa. Sense una voluntat real d’escoltar, les lleis es buiden de sentit.
Massa sovint, les mares ens sentim desemparades. Les mesures de protecció no sempre garanteixen la seguretat, ni la nostra ni la dels nostres fills. Vivim en tensió constant, especialment quan no estan amb nosaltres. Fins i tot amb una ordre d’allunyament —quan existeix i es compleix, que és menys habitual del que caldria—, la por persisteix. Perquè els agressors troben altres formes de fer-se presents, de marcar territori, de deixar empremta.
I quan ja no poden fer-nos mal directament, recorren a la forma més cruel de violència: la violència vicària. Aquella que fereix a través de qui més estimem. No és un conflicte familiar ni un desacord entre progenitors. És una estratègia. Una forma de poder. Un càstig. Una destrucció emocional calculada.
Per això, quan un infant expressa por –amb la seva veu, el seu cos o el seu silenci–, no podem girar la cara. El sistema no es pot permetre ser sord. Perquè quan un menor demana ajuda i no se l’escolta, no només se’l desprotegeix: se’l traeix.
Aquest no és només el cas de Juana Rivas. És el cas d’en Daniel. I amb ell, el de tantes altres mares que lluiten per protegir els seus fills, sovint davant d’un sistema que sembla haver oblidat qui ha de servir.
Si no escoltem la infància, si continuem tractant les seves veus com a secundàries, serem còmplices del dany.
És urgent formar les persones que imparteixen justícia, revisar les pràctiques judicials i posar al centre allò que mai no hauria d’haver quedat al marge: el benestar i la protecció dels infants.
Perquè en Daniel no va cridar només per ell mateix. Va cridar per tots els infants silenciats.
I el seu crit, encara que no fos escoltat per tothom, continua ressonant.
No permetem que el proper crit també caigui en el buit.