Diumenge passat, Dani Alegret, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué, Els Amics de les Arts, van celebrar els seus 20 anys amb un concert de dues hores al Poble Espanyol de Barcelona, acompanyats per l’Orfeó Català. Amics de les Arts, Terrassa. És cert que la famosa banda barcelonina va triar el seu nom a Terrassa, per la coneguda entitat cultural? Joan Enric Barceló (veu i guitarra acústica) respon. A continuació, Ferran Piqué parla del passat, el present i el futur immediat de la banda; i de més coses.
Joan Enric: per Terrassa circula la llegenda que el vostre nom va estar inspirat per l’entitat terrassenca Amics de les Arts. És així? Com es va donar la situació? És totalment veritat: Els Amics de les Arts es diu així per l’entitat cultural de Terrassa. L’any 2005, la meva parella estudiava a Terrassa i sovint anàvem als Amics de les Arts a fer un cafè després de dinar. Va coincidir amb l’època que ens presentàvem al Sona Nou i a l’hora de triar un nom, com que pensàvem que tot seria provisional, se’m va acudir anomenar-lo Els Amics de les Arts. I així s’ha quedat.
Al llarg d’aquests anys heu tornat a estar (de manera personal) a Terrassa o al bar i seu social d’Amics de les Arts? Hi teniu cap vincle? Fa més de 20 anys que no trepitjo el bar d’Amics de les Arts de Terrassa. Però durant els anys posteriors a la creació del grup, vam actuar unes quantes vegades a la Factoria d’Arts. I vam establir com una mena de tradició d’anar a fer-nos una foto amb el públic a l’entrada després del concert. Era un moment molt maco.
Sou potser dels darrers grups d’una generació potentíssima que va assaltar la música en català (juntament amb Manel i Antònia Font) i que vau eixamplar el seu públic en desenes de milers de nous oients... Sí, però en aquest aspecte el que fem nosaltres és continuar el que ja havien fet les generacions anteriors a la nostra. No sé si es va produir un eixamplament o no, però el que sí que va influir d’una forma deliberada va ser l’aparició d’internet, la digitalització i les noves tecnologies. La indústria discogràfica, tal com la coneixíem fins aquell moment, estava agonitzant l’any 2009, quan surt el nostre “Bed & Breakfast”. Vam intuir que les regles del joc canviarien de forma dràstica i vam intentar fer les coses de manera diferent.
- La banda barcelonina ha fet 20 anys
Com heu gestionat els processos de creació artística? Sou, diguem-ne, assemblearis en el funcionament intern? Portem el model assembleari fins a les últimes conseqüències, cosa que moltes vegades ens porta molts mals de cap. Tots tres hem de veure molt clar el proper pas, i si no és així tenim comprovat que el projecte se’n ressent. Dit això, quan som capaços de trobar una decisió que a tots tres ens agrada, ens motiva i ens il·lusiona. És molt reconfortant.
“La meva parella estudiava a Terrassa i sovint anàvem als Amics”
Una pregunta per al Ferran. Com gestioneu les crítiques de “haters” que tots els grups han de suportar? És cert que en 20 anys hem rebut moltes crítiques, però van començar sobretot quan vam tenir renom en aquest món. Molta gent l’únic que busca a les xarxes és repercussió i notorietat i quan et critiquen és senyal que ets algú. Al principi fa mal però després te l’agafes pel vessant positiu; de dir “pitjor seria no rebre-les, significaria que no ets ningú”. Al disc “Un estrany poder” vam fer una cançó, “El seu gran hit”, en la qual recopilàvem les grans frases dels “haters”. Per exemple, “Crispetaires del pop” i tot allò. No passa res. Has d’aprendre a conviure amb això i si pots, transformar tot aquest odi en cançó.
No noteu que molts projectes musicals tenen una vida molt curta? Tenim la sort que ens ho passem molt bé junts i espero que duri molts anys. Ara mateix vull estar en el local d’assaig i en un escenari amb els meus amics.
Només vau planificar un concert a Catalunya enguany. Per què? Senzillament, perquè fa dos estius que fem gira i convé fer guaret, com als horts. Però estem assajant mes que mai i vam preparar un xou d’un altre nivell, diferent dels anteriors. Esperem que puguem portar-lo de gira per molts llocs.
Heu volgut fer un exercici de nostàlgia tornant al bar Resolis, on tot va començar? Sempre hi ha nostàlgia de passat i tenim tendència a distorsionar-lo i fer-lo millor del que ha estat. Hem tornat al Resolis per no perdre els orígens, perquè creiem que és bo saber d’on vens i tenir-ho present dia a dia, perquè et fa valorar més el present. Venim de no ser ningú i de picar molta pedra. Anar al Resolis és un gest, és dir: “Venim d’aquí”.
