Publicitat
Terrassa

No odies els dilluns, odies la revolució industrial

Si estàs tenint un mal dia i et costa trobar la llum, recorda que al llarg de la història sempre hi ha hagut dies pitjors…

Marcel Taló, historiador-CEHT

El cas del tèxtil és un cas particular. És una indústria complexa en la qual intervenen fases molt diferents. Per dir-ho fàcil i simplificant el procés: des que s’esquila l’ovella fins que es ven la tela, la llana s’ha hagut de sortejar, batuar, emborrar, pentinar, cardar, filar, teixir, nuar, sargir, entintar, batanar, perxar, tondosar i comercialitzar. Cada fase s’associa a una maquinària concreta i a uns oficis més o menys especialitzats. Abans de la revolució industrial, cada una d’aquestes fases es feien en llocs ben allunyats entre si: la carda o el tintatge, que determinaven la qualitat del producte final, es feien a casa del fabricant. La dels Sagrera, per exemple, tenia tres habitacions per a màquines i una per al motor, mentre que la dels Busquets tenia despatx i magatzem. Des del 1767, una cèdula reial establia “que los maestros cardadores, emborradores, texedores, &, sean exemptos de dar bagajes y alojamientos a las tropas” per tenir la casa ja ocupada amb maquinària. El 1771, Josep Galí i Miquel Vinyals demanaven també que l’exempció fos extensible a les cases dels sogres o de lloguer on tinguessin instal·lada una fàbrica.

En canvi, altres fases, com la filatura i el tissatge, es feien a casa de pagesos pobres que buscaven completar les minses rendes agrícoles. Segons un cens industrial del 1802, al marge dels 470 operaris ocupats a les fàbriques, hi havia 1.445 dones, nens i nenes (el 41% de la població) que es dedicaven a filar a casa seva. I no només a Terrassa, sinó que era generalitzat a la rodalia. De fet, a finals del set-cents, els Vinyals i els Galí tenien la filatura repartida entre Mura, Rocafort i Talamanca. La maquinària de què disposaven aquests filadors i teixidors domèstics no era res de l’altre món: petits telers de fusta, molt rudimentaris, però de la seva propietat.

Amb el procés d’industrialització tot això va canviar. L’aparició de nova maquinària cada cop més sofisticada, de ferro, propietat de l’amo, més gran i amb més despesa energètica, també més especialitzada, va ser determinant per iniciar un procés de concentració de la producció en un sol espai: la fàbrica moderna. Era molt més eficient, en termes energètics i en termes econòmics, centralitzar les diferents fases del cicle tèxtil en un únic lloc. I amb el naixement de la fàbrica moderna també va néixer un nou ritme de treball i una nova disciplina horària. I, de retruc, anys abans de la primera associació obrera local, també va néixer un rebuig a tot plegat.

A Terrassa, un dels primers casos organitzats de resistència a la nova disciplina de fàbrica fou la protesta d’una cinquantena de treballadors de la Galí i Vinyals en contra dels horaris fixats per l’empresa. Fins aquell moment, treballaven per compte propi i, sempre que entreguessin la feina a temps, s’organitzaven els horaris com millor els convenia. Com explica Marià Burgués per als teixidors de Sabadell, “feien festa el dilluns i de vegades el dimarts (…). A berenar per qualsevol pretext; ara perquè havien acabat la peça, ara perquè en posaven de nova.[…] En aquell temps que els teixidors treballaven quan volien, havia esdevingut que el fabricant anava a les tavernes a suplicar que anessin a teixir perquè hi havia qui esperava la peça”.

Des del mes de març del 1842, l’empresa, al marge d’establir una hora d’entrada i una de sortida, volia que els teixidors segellessin una butlleta cada vegada que sortissin de la fàbrica, fos quin fos el pretext. Per tal de mostrar el seu rebuig a la mesura, els teixidors van manifestar-se pels carrers de la vila amb pancartes i cantant cançons. Davant aquesta situació, l’Ajuntament, que tenia voluntat de mitjançar en el conflicte, va enviar una nota al governador civil. Al cap de pocs dies, aquest responia prenent una decisió salomònica: “Trate de acordar con dichos Sres el modo y forma de conciliar estos extremos sin prejuicio de los derechos que asisten a unos y otros, pues que si los dueños lo son de abrir las puertas de su establecimiento cuando les acomode, los operarios que trabajan de su cuenta, lo son también de ocuparse en los talleres el tiempo que les plazca, siempre que no sea á horas desusadas e incomodas”.

Amb el temps, l’actitud tant dels fabricants com de les autoritats es va endurir. Uns anys més tard, el 1851, un nou governador civil donava ordres per tal que els obrers que abandonessin la fàbrica sense motiu fossin considerats “holgazanes” i que, en cas de ser forasters, se’ls expulsés de la vila.

Un nou horari, un nou salari

La nova disciplina de fàbrica no només va trastocar els usos del temps, sinó també el salari. Si abans es pagava en funció de la mesura dels ordidors (que no podien ser de més de 13 pams i mig, uns 130 cm), des d’aleshores es va popularitzar pagar el salari per temps: ja no cobres per la feina que fas sinó perquè estàs tanta estona fent-la.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
No odies els dilluns, odies la revolució industrial
To Top