El passat cap de setmana, la Berta Huguet, de Minyons, va fer història convertint-se en la primera dona de la colla en ocupar el lloc de baix en un 4 de 9 amb folre descarregat. Un fet poc habitual que posa en relleu un debat de fons: la lluita de les dones per guanyar visibilitat i espai dins d’un món casteller que, durant molt temps, les ha relegat a un segon pla. La fita de la Berta és una de les moltes que cada any les dones van aconseguir, i que les reivindica com a part cabdal de món casteller. Aquesta lluita, però, va iniciar fa molts anys, i ho va fer a Terrassa.
Quan les dones no hi tenien lloc
“Ens limitàvem a aguantar els abrics o les ulleres, per dir-ho així”, explica Maria Dern, una de les fundadores de les Minyones de Terrassa, secció femenina de la colla que va néixer el 1980. En aquell moment, les dones estaven pràcticament excloses del món casteller més enllà del paper d’enxanetes o aixecadores en la infantesa. “Nosaltres amb més de 15 anys totes, no podíem fer-hi res”, afegeix. En el seu cas, la solució va passar per implicar-se en l’àmbit musical, tocant la gralla, però la inquietud anava més enllà.
L’any 1980, coincidint amb el primer aniversari dels Minyons de Terrassa, un grup de dones va començar a reunir-se per preparar un castell només de dones com a sorpresa per a la diada. “Volíem demostrar que també podíem fer castells. Va sortir un 4de5 net i, després, el famós 4d6, on la pinya ja incloïa l’ajuda d’alguns homes”. Aquella empenta va donar lloc a les Minyones de Terrassa, una secció femenina que, en pocs anys de vida, va canviar-ho tot.
- Maria Dern, al centre de la foto tocant la gralla, amb els Minyons al 1980
- Arxiu Diari de Terrassa
La irrupció a Valls
Un dels moments més significatius de la trajectòria de la Maria es va produir només mesos després del naixement de la secció. Amb 16 anys, va assistir a la reunió de preparació de les festes decennals de la Candela, a Valls. “Tot l’Ajuntament era format per homes, i es van prendre la petició de deixar-nos actuar com un sacrilegi”, recorda. “Ens van deixar fer-ho després de molta discussió. L’endemà, quan vam sortir a plaça, es va fer un silenci total. Ningú més actuava en paral·lel, com era habitual. Tots els ulls estaven sobre nosaltres. Va ser la nostra presentació en societat”. L’ambient era tens, però l’actuació va servir per evidenciar que les dones podien fer castells —i bé.
Un abans i un després
Per Josep Antoni Falcato, cap de colla dels Minyons el 1980, aquell moviment va ser “un punt d’inflexió important no només per als Minyons, sinó per a tot el món casteller”. A partir d’aquell moment, la presència femenina va començar a expandir-se progressivament a altres colles. “Elles també van fer un procés intern d’ocupar espais com crosses, contraforts, mans...”, diu Falcato, remarcant com la incorporació de les dones va fer evolucionar les estructures dels castells. “Els castells de 9 o de 10 que avui veiem tan sovint també són possibles perquè es van alleugerir les estructures gràcies a la inclusió de les dones”, afirma Dern.
Tot i això, la secció femenina de les Minyones es va dissoldre el 1983. “Ens vam adonar que no tenia gaire sentit continuar separades. Vam fer castells soles per donar visibilitat, però el nostre objectiu no era formar una colla paral·lela, sinó integrar-nos plenament”, explica Dern. El seu exemple va contribuir a normalitzar la presència femenina a moltes colles, especialment en entorns menys tradicionals. “En llocs com Valls, Vilafranca o Tarragona, al principi va ser molt mal rebut, però a Terrassa vam tenir molt suport de la gent”.
- 2de6 de Minyones de Terrassa
- Minyons de Terrassa
Maternitat i invisibilitat
Malgrat els avenços, moltes dones continuen topant amb barreres que els homes no pateixen. Una de les més grans és la maternitat. “Quan tens fills, almenys els primers anys, t’allunyes una mica de la colla”, explica Txell Garcia, integrant dels Castellers de Terrassa des del 1994 i exmembre de la Comissió d’Equitat de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC). “Si formaves part dels pisos, és difícil recuperar aquell lloc. I qui ha sentit l’adrenalina de ser a dalt pot frustrar-se i acabar deixant de fer castells”.
Garcia destaca que el món casteller, tot i ser una activitat molt familiar, encara no compensa prou aquesta realitat: “Aquest problema els homes no el tenen. Si pares un temps, tornes. En canvi, les dones han de redefinir el seu paper dins la colla”. A més, accedir a càrrecs tècnics com el de cap de colla continua sent complicat: “És més fàcil que una dona sigui presidenta que cap de colla. Per ser cap de colla necessites el suport d’un nucli fort, i aquest nucli sol estar format per figures masculines, les ‘vaques sagrades’”.
Transformació i resistència
La Comissió d’Equitat de la CCCC ha estat clau per posar el focus en aquestes desigualtats i combatre comportaments sexistes dins les colles. “Ara comencem a plantar-nos i a exigir respecte”, afirma Garcia. També ha estat molt positiva la influència de les colles universitàries, on la presència femenina és molt alta i els rols es reparteixen amb més equitat. “Quan aquests joves passen a les colles generals, aporten una mentalitat més oberta”. El jovent actual creix amb un feminisme molt més integrat que els permet detectar, advertir i eliminar actituds que poden fer sentir incòmodes a les noies. Per una altra banda, segons Dern, és molt positiu que les colles universitàries, com poden ser Bergants, ni es plantegin qui ha d’ocupar un lloc o un altre”, aquest fet, diu, és una gran empenta per la normalització d’un rol del tot funcional dins les colles castelleres.
Així i tot, el camí no està complet. Maria Dern assenyala que “hi ha hagut dones als baixos en castells de 8 i ningú n’ha dit res. O dones fent de crosses des de fa anys. I com que no es veuen, ningú en parla. Aquestes persones han fet molta feina”. Reivindica, també, el dret de les dones a ocupar espais físics com la pinya sense haver de patir agressions o comentaris inapropiats: “Als homes no els toquen el cul quan estan a la pinya. A nosaltres, sí”.
- Diada del Local de Castellers de Terrassa 2025 plaça de la Torre del Palau
- Nebridi Aróztegui
El passat explica el present
La fita de la Berta Huguet no és casualitat. És la conseqüència de dècades de feina, resistència i valentia. “Noies com la Berta o la Laura dels Capgrossos de Mataró donen sentit a tot el que vam fer i lluitar fa quaranta anys”, afirma Maria Dern. Però també és una crida a la normalització. “Tant de bo deixi de ser notícia que les dones fem per primer cop alguna cosa”, afegeix.
Berta Huguet, amb només 22 anys, és molt conscient del significat del seu pas endavant: “Encara no m’ho crec… és un treball conjunt. Jo hi poso el cos, però darrere hi ha una colla que hi confia”. Per a ella, ocupar els baixos d’un castell de 9 parla de “confiança i competència”, i suposa una empenta per a totes aquelles dones que potser encara dubten si poden ocupar posicions tradicionalment masculinitzades. “Encoratja moltíssim a les dones castelleres a confiar en elles mateixes quan es posen en posicions més compromeses o masculinitzades”, explica. Ella mateixa admet que “va ser tot molt ràpid”: va començar als baixos de castells de 7, va passar als de 8, i ara ja treballa en la gamma de 9. Però no vol aturar-se: “Vull consolidar la gamma de 9, i somiar amb castells de 10”.
“Notícies com aquesta t’emocionen perquè veus que encara hi som, que continuem lluitant”, conclou Dern. En aquest sentit, en Josep Antoni Falcato creu que “està per veure on poder arribar les dones físicament” i es nega a posar-les cap límit.
