La festa de la Gent de Terrassa i del periodisme local

Cap empremta queda tancada en el seu espai circumscrit, en cleda insalvable, però en els casos dels set guardonats enguany la repercussió exterior de la seva trajectòria resulta molt evident; aquest aspecte els uneix, a banda del seu terrassenquisme incontrovertible. El seu radi d’acció transcendeix, amb escreix, els 70 quilòmetres quadrats de la ciutat que els ha bressolat i s’endinsa amb premis internacionals, prestigi institucional, escenaris o llibreries d’arreu, platós o llibreries... Els Minyons de Terrassa, l’escriptora Sònia Guillén, l’il·lustrador Conrad Roset, l’actriu Míriam Moukhles, l’advocada Maria Vidal, el cuiner Artur Martínez i el periodista Xavi Coral han rebut aquest dijous els premis Gent de Terrassa, que aquest diari atorga anualment per distingir la tasca en què sobresurten els seus conciutadans.

Amb un cúmul de sinergies surant en l’ambient, la Seu d’Ègara, candidata a Patrimoni Patrimoni Mundial de la Unesco, ha repetit com a escenari escollit per a una festa que enguany ha arribat a la quarta edició amb el referit nexe comú entre els guardonats, recordat per la conductora de l’acte, la periodista Rosa Talamàs: portar el nom de Terrassa, i el seu tarannà, més enllà de la “frontera” local. 

Potser per aixó, Jaume Maeso, president dels Minyons de Terrassa, ha apel·lat als fundadors dels Minyons, aquells que fa 46 anys van iniciar el camí “del que semblava una bogeria”, fundar una colla castellera més enllà de les comarques a les quals estava reservada una pràctica aquí desconeguda; una colla que, “amb esforç i tossuderia, ha creat una realitat consolidada i ha convertit Terrassa en una plaça de primera”; una colla que no sols es defineix pels castells de gamma extra, “sinó també per la manera de fer-los i de viure’ls”. Més enllà de les innovacions tècniques hi ha també “festa, emoció i cultura compartida”, perquè la colla malva “fa estructures de confiança enfront de discursos d’odi”, perquè als Minyons “tothom hi té lloc”. La colla és “escola de valors, espai de trobada i eina de transformació social”. I una forma d’estimar Terrassa.

Potser per això, l’escriptora Sònia Guillén, ha rememorat els seus orígens després de definir-se com “una ‘boomer’ de les Fonts”, filla d’uns pares que treballaven “16 o 17 hores en el seu bar”, amb cinc fills “que van créixer entre l’escola i l’ajuda a casa des de molt petits”; com una dona que va començar a treballar als 15 anys, que té tres fills, que es va divorciar i s’ha tornat a enamorar, que ha fet realitat el seu somni de dedicar-se a l’escriptura conreant aquesta literatura que era la seva via de fugida, llibreta en mà, quan no podia dormir. Fa quatre anys, va decidir fer un salt al buit. Porta quatre novel·les publicades: “No ha estat un camí fàcil, però sí meravellós”. Perquè, com ha afirmat al·ludint a una cançó de Sopa de Cabra, “mai no és massa tard per tornar a començar”.

També Conrad Roset, il·lustrador ara dedicat gairebé en exclusiva a la creació de videojocs, Premi Nacional de Cultura, Creu de Sant Jordi, feia ús de llibretes per dibuixar, “i no sols quan era un nen”. També ell ha aconseguit viure de la seva passió, i sobrepassar fronteres. La següent a recollir el premi ha estat Míriam Moukhles, actriu, candidata als premis Max, que ha dedicat especialment el guardó als seus avis, Pepeta i Josep, ella originària de València, ell d’Almeria, tots dos generadors de teixit social. Josep García va ser durant més de deu anys president veïnal al Cementiri Vell. A les festes del barri, la Míriam veia actuacions artístiques que la feien somniar amb el que és. ”Res em fa més il·lusió que que dir que soc de Terrassa”, ha  subratllat.

A l’advocada Maria Vidal, saber que era guardonada li va provocar, primer, sorpresa. “Després, il·lusió i després, gratitud; i finalment, el record “d’un gran compromís amb Terrassa”. Vidal ha reivindicat “la contribució de cadascun de nosaltres, en l’entorn en el qual li toca ser-hi, per construir una societat millor”. Ella, dona “orgullosa de ser terrassenca”, va ser pionera en l’advocacia femenina: “Estudiava amb Montse Royes. Vam ser les primeres que ho vam aconseguir. Ens deien ‘Les de Terrassa’. D’això fa ja 52 anys”.

Activisme instintiu

El discurs del cuiner Artur Martínez, “nascut entre fogons”, com ha dit Talamàs, ha constituït un missatge de reivindicació i defensa “del patrimoni gastronòmic de Terrassa i del Vallès Occidental”, però sobretot “dels productors i artesans, els autèntics protagonistes del meu món, una espècie en perill d’extinció”. Martínez ha estat clar: “Hem de tolerar menys la mediocritat global que competeix amb l’excel·lència local”. El chef, estrella Michelin,  s'ha qualificat de “terrassenquista”, deixant clar que ser de Terrassa ”és un privilegi, no un esforç”, i que el seu és “un activisme instintiu i sentimental”. I la seva feina, un camí ple d’aventures que ha transitat gràcies a la paciència de la família, combinant l’alta gastronomia “amb la gastornomia de barri”, “perquè no entenc de distincions i la cuina és transversal”.

Després del “visca Terrassa i visca la gastronomia lliure” amb què Martínez ha acabat els eu parlament, el periodista televisiu Xavi Coral ha rebut el seu premi per, amb la seva habitual desimboltura, reconèixer que, en efecte, se sent ambaixador de la ciutat: “Fa 28 anys que surto cada dia en la tele i sempre que puc, deixo anar que soc de Terrassa”. Es va casar amb la seva ciutat definitivament quan el van nomenar Capgròs de l’Any: “Vaig descobrir la força, l’energia, el dinamisme de Terrassa”. El Diari de Terrassa li va fer la primera entrevista de la seva vida quan era músic adolescent en un grup: “Va ser com sortir en la CNN”, ha dit. El que té clar per sempre és això: “Sens dubte, soc i seré Gent de Terrassa”.

A banda de les referències a Terrassa i la seva identitat, la gala ha servit també per reivindicar el periodisme local de mitjans com aquest diari. Marc Basté, editor del Diari de Terrassa i president del grup Edicions de Premsa Local, ha destacat que els premis “celebren l’esperit de comunitat” creat per persones i entitats que no sols són protagonistes d'èxits individuals, “sinó també força de cohesió”. I el periodisme local és “una part essencial” de la funció vertebradora, “un mirall en el qual es defineix la comunitat, amb diàleg, amb intercanvi, amb valors compartits, una plaça simbòlica”. Una plaça d’espai compartit “cada cop més amenaçada, per la qual cosa té fins i tot un punt innocent, d’idea utòpica” en un entorn marcat “per tecnologies al servei de monopolis planetaris i per la proliferació d’informacions falses” que exploten els populismes per guanyar la batalla dels fets. El periodisme de veritat és precisament “l’enemic dels populismes, la primera trinxera, el més compromès, perquè som veïns”. Per això, el periodisme local necessita suport.

Carles Escolà, secretari de Mitjans de Comunicació i Difusió de la Generalitat, ha indicat que el periodisme de proximitat és “far de confiança”, autor “d’un relat proper que ajuda a fer comunitat, una peça clau per preservar la memòria col·lectiva” que deixa gent com la Gent de Terrassa; una gent “que projecta el millor de la ciutat, que és model i referència per a generacions futures”.

Per a Jordi Ballart, jornades com la d’aquest dijous reforcen “l’orgull de ser alcalde de Terrassa”, i mitjans com el Diari de Terrassa constitueixen “la reafirmació del bon periodisme” enfront els exemples cada cop més comuns de la manipulació “que campa amb impunitat pels carrers”. Josep Rull, president del Parlament, terrassenc, va tancar l’acte elogiant “la dignificació del periodisme en un món d’onades de pseudoperiodisme i  de polarització i discursos d’odi”. Els mitjans locals “generen comunitat i abracen la veracitat, són punta dde llança de la democràcia, la llibertat i els drets fonamentals”.

“Encara vius a Terrassa?”, li pregunten moltes vegades a Rull. “La pregunta forma parte d’una concepció barcelonina crec que tormentada. La resposta és: clar que sí, visc a Terrassa, el meu univers, el meu poble”.