La primera pedra de la residència de Sant Pere Nord s’ha de celebrar... Però és una demanda molt reivindicada de fa anys... Per què costen tant aquests processos?
Crec que les causes són diverses. Tot i que no conec aquest cas amb profunditat, considero que ha pesat una inestabilitat política significativa amb governs molt curts, així com una manca de servei i atenció en l’àmbit social, i molt especialment cap a la gent gran. No s’ha prioritzat prou aquest col·lectiu dins dels governs anteriors, i l’administració ha demostrat una gran lentitud. Aquest govern ha fet de la transformació administrativa una bandera —un concepte que sovint sona abstracte— però en concret significa que una residència de barri pugui ser realitat en dos anys en lloc de vint. Per això necessitem transformar l’administració.
Com es pot agilitzar aquesta transformació?
Vivim un moment molt prometedor: la intel·ligència artificial és un repte social, però també una gran oportunitat per millorar l’eficiència de l’administració pública. Aquest govern ha creat una Direcció General d’IA per construir l’arquitectura que permeti adoptar aquestes tecnologies de manera àgil. En arribar a Drets Socials, vam detectar que molts sistemes digitals eren obsolets, cosa que ens ha portat a plantejar-nos per què no s’havien actualitzat abans. Necessitem un impuls normatiu i tecnològic.
S’està preparant un pla estratègic per dinamitzar la construcció de residències. Com va?
Hem començat amb una planificació territorial que defineix la realitat de les places per a gent gran a Catalunya. A partir d’això, hem ideat un pla de concertació: sumar 6.000 places de finançament públic, ja sigui a través de residències municipals, fundacions, tercer sector o concertació privada. Paral·lelament, reprenem la construcció de residències en zones amb dèficit. Aquest és un canvi de paradigma: feia més de 10 anys que la Generalitat no construïa residències. Ara hem iniciat una nova fase —com amb la de Sant Pere Nord i la setmana passada a Sabadell. Però també sabem que no n’hi ha prou amb que la Generalitat construeixi: cal mobilitzar tot tipus d’actors. Hem activat una línia de crèdits bonificats amb l’Institut Català de Finances —iniciant en 50 milions i ampliables fins a 200— perquè entitats públiques, locals, privades o del tercer sector puguin desenvolupar espais residencials. És un repte de país i el compromís és actuar des de diversos àmbits.
Concretament, quantes places s’han concertat a Terrassa?
A Terrassa hi ha 494 places de residència per a gent gran finançades pel Departament de Drets Socials i Inclusió: 61 places públiques, 158 en règim de concert social i 275 en règim de col·laboració.
La Comissió de Residències Públiques de Terrassa reclama que el nou equipament sigui de gestió íntegrament pública. És possible?
Estem estudiant diferents models. La gestió directa des de la Generalitat no sempre resulta àgil o eficient. Estem valorant models delegats en consorcis o entitats públiques especialitzades que segueixen sent gestió pública, però amb major operativa i qualitat. Hem de revisar les opcions cas per cas. Aviat tenim prevista una reunió amb l’alcalde per definir el model. L’objectiu compartit és que l’atenció de màxima excel·lència.
Com funciona el cost variable d’una residència pública com la que serà la de Sant Pere Nord?
Quan una persona accedeix a una plaça amb finançament públic, paga el mateix —independentment de si la gestió és pública, privada o concertada—. El cost es determina segons els ingressos i el patrimoni de la persona, no segons el tipus d’equipament. Hi ha qui no paga res per una situació de vulnerabilitat, i altres paguen una mica més, sempre amb preus assequibles.
A la privada aquest cost pot arribar des de 2.500 fins a 3.000 euros mensuals. Què li semblen aquests preus?
Són preus que molt poques famílies poden assumir. Reflecteixen el cost real d’oferir una atenció, mínima o de mitjana qualitat, amb cobertura 24 hores, recursos professionals i substitucions. Hem analitzat aquests escandalls de cost i confirmen que són ajustats a la realitat. A més, representen una inversió substancial. Hi ha països del sud d’Europa que han basat les cures en la família, però amb l’envelliment i la reducció de la família extensa, això ja no funciona. Per això cal impulsar les cures amb suports intensius a domicili: menys costoses, més personalitzades i, sovint, preferides a anar a residència.
En aquesta línia, heu apostat per residències amb entorns més acollidors...
Sí, les noves residències es construeixen per unitats de convivència de 15–21 persones que comparteixen menjador i espais comuns en un ambient cohabitat i humà, amb zones comunitàries com el jardí. Aquest format és molt més proper i adequat a la persona gran.
Com està la remodelació de la residència Mossèn Homs a Terrassa?
Sobre aquest tema no tinc tots els detalls. El que tenim és que, gràcies als fons Next Generation, es permetran reformar plantes ja existents i continuar amb aquest projecte. Està en procés.
Li han explicat el cas del projecte de residència de Ca n’Anglada, aturat des de fa temps?
Ara mateix no disposem de més informació. Estem concentrats en la residència de Sant Pere Nord. Si tenim més fons europeus, hi donarem impuls. Volem ser transparents amb la ciutadania: ja hem obert una nova fase, però no podem promoure múltiples residències alhora sense garanties. Anirem avançant pas a pas.
Fa un any al càrrec de consellera. Com ho valora?
Molt positivament. Ens hem trobat un Departament de Drets Socials amb menys finançament, poca capacitat humana, i estructures febles. Vull reconèixer que el govern anterior —especialment el conseller Campuzano— va intentar canvis, però no van tenir temps. En un any hem combinat mesures urgents —com reordenar prestacions i reduir menors en centres— amb transformacions estructurals.
També ha destacat anteriorment que té com a prioritat fer arribar la Renda Garantida i l’Ingrés Mínim Vital a la ciutadania… Com està aquesta gestió?
Aquest segon any de mandat ens ha de permetre accelerar-hi. Estem avançant en la implantació d’un sistema integrat d’ingrés mínim vital, una finestreta única per a totes les prestacions i coordinació amb administracions locals i l’Estat. Volem abordar la pobresa infantil i donar cobertura a la meitat baixa de renda ciutadana. També avancem en un nou model organitzatiu del Departament: hem començat un decret estructural que reforça la coordinació i amplia unitats de gestió. També amb un nou model de cures, suports a domicili i integració. Creiem que podem deixar-ho tot ben encaminat aquesta legislatura.
I un altre dels seus grans cavalls de batalla són les famílies acollidores… Com es poden augmentar?
Primer, escoltar-les i identificar àmbits de millora. Vam activar un pla de xoc i continuarem si cal. Si l’atenció és de gran qualitat —una experiència satisfactòria— més famílies s’hi sumaran. Potser no és una tasca fàcil, però transforma vides. Donem suports econòmics per evitar barreres i millorem la relació administrativa. Volem arribar a un punt en què hi hagi llista d’espera per acollir infants, especialment els més petits, i reduir els ingressos als centres.
Com definiria la seva visió del nou model de protecció infantil després de la reestructuració de la nova DGAIA?
Primer, avançar cap a la prevenció: moltes situacions familiars podrien evitar el desemparament si treballem a temps. Després, reforçar els equips locals i el que abans no teníem: un sistema coordinat per la DGPIA amb múscul operatiu. Finalment, digitalitzar: no només protegir xarxes, sinó ser proactius per identificar infants en risc a través de presència pública digital i oferir recursos de manera directa.
Com es pot fer front a les amenaces de l’extrema dreta des de la seva conselleria?
Amb un bon govern al costat de la ciutadania. Els bons serveis públics són l’antídot més potent contra els missatges de l’extrema dreta. També cal pedagogia: explicar què proposen, però sense donar-los més protagonisme del que mereixen. Aquest és un repte comunitari, tots hem de ser conscients del que representen i actuar amb fermesa, perquè no són partits moderats ni interessats en el benestar real de la gent, sinó que juguen amb la desconfiança i sovint promouen la violència.
