Trobem Adrià Font (Terrassa, 1945) al seu mític taller de reparació electrònica al passeig del Vint-i-dos de Juliol.
Diguem que la bateria no és l’instrument més protagonista... Com és que hi arribes? El meu avi era cafeter del Social. Jo vivia allà al migdia. I al vespre anàvem a dormir a una casa que teníem a prop, al Centre. Al Social estava en contacte amb orquestres de ball que venien per la Festa Major... Jo era petitó i em posava al costat del senyor que tocava la bateria i per mi era màgic... Com a molts nens. Penso que és freqüent en els nanos petits: tocar el tambor, que els reis els portin una bateria... L’instint de fer soroll és innat.
Així que uns anys més tard et va arribar una bateria professional? En aquells moments no tenia diners per tenir una bateria... Així que jo mateix em vaig fer un instrument de fusta, amb unes caixes de xampany i una fusta en fullola que semblava que sonava una mica. I vam fer l’Orquestra Estella, molta percussió, amb el meu cosí -que tocava el violí- i en Jaume Puig. Llavors va venir en Josep Puigbó, qui tocava molt bé el piano. I vam fer un grup més format, amb instruments de veritat.
Com us vau dir, en aquest nou grup? The Blue Angels. El meu cosí va passar al contrabaix. Va seguir Puigbó i es va afegir Joan Orriols, que tocava la guitarra. Van anar agafant una certa solera. Nosaltres estàvem al centre Social i Josep Maria Farràs ens va veure. I ens va portar a Amics de les Arts, lloc que ens permetia una expansió musical més lliure. Perquè ja s’havia creat el Club de Jazz. I alguns entesos feien les tertúlies Discos Fòrum. A més, hi havia una sala on podíem assajar (l’actual sala d’actes).
Si vas tenir una bateria autoconstruïda... També vas ser autodidacta, de formació? Els principis sí que van ser molt autodidactes, tot i que jo tenia el suport de Puigbó, que em donava instruccions i correccions. Després, sent jo una mica més gran, vaig estudiar música. Necessitava saber que era un semicorxea... Però no m’hi he dedicat mai a tocar amb partitura, sempre he estat a grups que anaven una mica per lliure.
En canvi, avui, els nanos estan molt formats! És molt diferent a les escoles d’ara! Surten molt preparats, amb una pedagogia molt bona, molt moderna. Els permet expressar-se amb una tècnica molt depurada. Tot i que no sé si entraran tots al circuit musical. O hauran de marxar a fora.
Us trobàveu a Amics de les Arts, durant el franquisme. Era un acte contracultural? Hi havia aquesta ebullició, sí. Però llavors, el jazz semblava una mica esnob. Venia de la “gauche divine”, els agradava als francesos, era una novetat... I tenia molta acceptació del jovent. I en aquell moment, vam obrir la Cava, que va ser un gran pas pel jazz a la ciutat. No només per Terrassa, sinó també per gent d’altres ciutats.
No liderava Barcelona, com sempre? El que passa és que a Barcelona hi havia una crisi de locals de música en directe. De fet, el Jamboree havia tancat per uns anys... I clar, el Jamboree era el nostre referent, hi havíem anat a escoltar el Tete Montoliu, el Lou Bennett... Jo era molt jovenet, i quan em veien, deien: “Ui, aquest nen... Aquí hi ha senyores!”. No és que no em deixessin entrar, tampoc no anava amb pantalons curts de nen petit... Però tindria 16 anys. I en aquell moment, anaven els mariners del port, amb aquelles noies... Era l’època franquista, rància.
I a poc a poc, els vau portar vosaltres a Terrassa? Doncs el Valentí Grau, que ha estat un gran mànager, intentava portar els músics que feien aturada a Barcelona. Es va anar escampant la fama de la Cava, entre els músics professionals... Un local petit, amb les voltes catalanes, amb el públic a dos metres de distància del músic...
Vau haver de tancar per força major? Sí, però s’ha de reconèixer que el local no tenia les condicions de seguretat que es requereixen... I avui, encara menys! Però en aquella època es van fer els ulls grossos i vam anar tirant. Però les queixes del veïnat i del propietari, que vivia a sobre... Doncs clar, hi havia xivarri al carrer. I entre els sorolls i el tema de seguretat...
I mentrestant continuaves amb el teu ofici de tècnic de reparació d’aparells electrònics. Eren anys que tenia molts bolos... Però mai he volgut dedicar-me a la música de manera professional. Pensava que em feia més il·lusió que arribés el diumenge i que tinguis un bolo per tocar amb el Farràs. Així que sempre he tingut aquest taller de reparació electrònica.
Encara avui i treballes! Aquí estem, tu i jo, envoltat d’antic DVD’s i radiocassets... M’agrada, no sé estar quiet, no sé estar a casa mirant la tele o llegint. I em sento útil. El Farràs també ho va fer bastant com jo: Va mantenir la seva botiga d’instruments. Sabíem que érem lliures, una mica “freelance”. I a la tarda anàvem a tocar. Ens ho combinàvem. Tots dos teníem la sort de no tenir un cap que digues “no, no pot anar al teu concert, aquí s’ha de plegar a les 20 hores”.
La Nova Jazz Cava és el gran salt? Quan vam tancar el 1985 ens vam posar a mirar altres llocs. L’Àncora de Londres, que potser tenia espai... En fi. I al final, buscant, algú va dir: allà on hi havia hagut l’Ateneu Terrassenc, que és de l’Ajuntament i ara hi guarden cotxes... I es va habilitar. Al principi estava molt desangelat, sonava molt malament. Es va condicionar a poc a poc. I amb el pols a les parets dels pas dels anys, sona millor. Ens permet fer concerts petits com el que farem aquest dijous, però també els bols internacionals del Festival de Jazz.
Tanmateix, l’estable no està omplint. Pel festival la gent se sent més involucrada. A Barcelona ve la Martirio, que no és de jazz... Tenen més diners i és un altre estil. Nosaltres tenim un estil i un pressupost reduït. Però amb suport de la gent: enguany ha millorat l’assistència als concerts de pagament. A l’estable hi ha dies de músics molt bons i venen 20 o 25 persones. No ho entenc. És un fenomen social.
Només parlem d’homes. El jazz estava molt masculinitzat! Hi havia dones, com l’Ella Fitzgerald, Billie Holiday... El jazz vocal era més de dones que homes. Però instrumentistes no. És cert. Ara ha canviat, toquen tots els instruments i ho fan igual que els homes.
