Des del 2017 era director executiu de la Fundació Turisme i Fires de Manresa. Aquest gestor turístic-cultural, nou director del MNACTEC, ve de família de contramestres: “La meva àvia era filadora”, diu Albert Tulleuda. “Si esborrem la memòria de la societat i no la connectem amb els reptes d’avui, podem caure en els mateixos errors”, afirma. Des de l’1 de juny és el director del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) de Terrassa. Sembla molt assabentat del que és i representa aquest museu emplaçat en un edifici convertit en una joia modernista, el Vapor Vapor Aymerich, Amat i Jover.
Què s’ha trobat el nou director del MNACTEC? Esperava trobar-me aquest equip de treball, però així i tot m’ha sorprès; una sorpresa entre cometes. És un equip molt potent i necessita estabilitat laboral. I el traspàs en la direcció ha estat exemplar.
Encara és aviat, però ha traçat ja alguns eixos d’actuació per als propers mesos o a mig termini? He d’aterrar del tot, però aquest museu té molt potencial. La col·lecció és molt completa, però tot el sistema territorial del MNACTEC és exemple de cura i de visió important de preservació de la memòria industrial. Ja és molt reconegut i ens queda molt terreny per recórrer.
En què consisteix aquest possible marge de millora? Fa 40 anys, el paradigma era més tècnic, i la tendència passa per un caràcter més explicatiu de la societat o del sistema econòmic, de l’ètica del darrere. Hi ha més enfocaments. Ja se sap que les col·leccions constitueixen sols la punta de l’iceberg de tot allò que ocupa els museus. El que és públic, com sempre, és un percentatge molt baix.
El canvi de paradigma se centra, doncs, en un museu que és quelcom més? Anem cap a una visió de concepte dels museus com a comunitat de coneixement. Podem veure obres i objectes en un telèfon mòbil, però cal escoltar-los, interpretar-los. Són resposta a necessitats humanes. Com passa en pinacoteques, també aquí hi ha objectes que hi han de ser. Però el MNACTEC és molt més. Als seus voltants, a Terrassa, es veu el paisatge que també ens parla del passat. El relat que ens envolta trenca les barreres del museu.
- Tulleuda, a la seu del MNACTEC
- Nebridi Aróztegui
Com es pot concretar al MNACTEC la nova visió de la qual parlava? Potser completant un llenguatge nou. La col·lecció Energia és excel·lent, però potser requereix una actualització. Per exemple, hem d’incidir en el canvi climàtic i com generar energia sense deixar una petjada salvatge al planeta. Les adaptacions no han de venir tant des del nivell tècnic, molt ben treballat, però sí poden arribar en el llenguatge. La museografia de fa 40 anys va canviant. Un museu no s’acaba mai, va acompanyat de la vida. Fa 40 anys, no ens podíem imaginar quin patrimoni es podia conservar amb tecnologies que han arribat després. Els anys 80 del segle passat ja són peça de museu, i en breu ho seran els 90. També caldria canviar la manera d’explicar exposicions permanents, amb perspectiva de gènere. Els telers poden explicar molt: qui els feia servir, classes socials, fluxos migratoris, sistema econòmic.
“Els anys 80 del segle passat ja són peça de museu, i en breu ho seran els anys 90”
Grinyola a vegades el continent emblemàtic amb el contingut museístic? Es poden combinar i retroalimentar encara més? Sí. Som ara mateix en un espai patrimonial del Modernisme, en un exemple arquitectònic. I primer de tot hem de saber explicar on som, i conviure de manera harmònica, també amb altres museus. Considero un encert no abastar tota la tècnica en un sol museu. Potser tendim a segmentar interessos, però hem de buscar que aquesta segmentació tingui interès.
Un museu és també síntesi necessària en aquests temps? Hi ha molta informació, però molt etèria, amb soroll, ràpida, però com a societat humana necessitem ancoratges, referents, arrels. Va molt bé tenir referents, un lloc que saps que és com casa teva, on es debat en àmbits segurs, integradors, sostenibles, identificables. Un espai mental i físic, amb possibilitats de creixement personal i col·lectiu. Un espai per al gaudi amb coneixement. I hem d’aprofitar l’entorn. Només hi ha tres museus nacionals i aquest és l’únic que està ubicat fora de Barcelona. Hem de potenciar això com a nació: Terrassa com a epicentre del passat industrial, reserva local i nacional amb molt de potencial.
Ara, però, la mirada a curt termini està centrada en un procés d’obres. Sí. En el tercer trimestre d’enguany, en principi, s’iniciaran les obres de climatització, una mancança del museu. Esperem acabar-les a mitjan 2026. El curs escolar pràcticament serà inhàbil per aquest motiu. Hem de fer el MNACTEC més sostenible i ser més responsables en el consum. Amb el nou sistema també podrem allargar les temporades. L’estiu no és agradable aquí, ni les temperatures són òptimes per a la conservació preventiva d’objectes. Ara estem amb la mirada posada en l’obra de condicionament climàtic. Caldrà moure tota la col·lecció.
Creu que Terrassa coneix prou el MNACTEC? La sensació és que Terrassa el coneix, l’estima i el sent seu encara que sigui de la Generalitat, però hi ha oportunitats per aprofundir i estrènyer aquesta vinculació. Fora és molt reconegut en l’àmbit tècnic, un gran referent de l’estructura nacional. Està fora de Barcelona, és un actiu com a ciutat i com a museu. Vinc del món municipalista i em crec el potencial de Catalunya. Va ser un encert tenir a Terrassa com a referent. La ciutat acompanya. S’ha fet una gran feina per posar Terrassa en el centre de la promoció turística i la connexió amb el món industrial. Es tracta d’una relació amb recorregut i potència. Abans es pensava molt en la màxima: “Deixem la xemeneia i fem pisos al costat”. Aquest pensament ha canviat. Tot i que no es pot conservar tot, el patrimoni es veu més com a necessitat que com a nosa.
