Publicitat
Cultura i Espectacles

Nadal: “La meva mare era la meva memòria”

Rafel Nadal escriptor Alberto Tallón (2)

L’escriptor i periodista gironí va presentar la seva última novel·la “Quan s’esborren les paraules”, a la Llibreria Cinta de Terrassa

Rafel Nadal, a la Llibreria Cinta de Terrassa, on va presentar la seva flamant novel·la / alberto tallón

Amb aquesta novel·la podem dir que es tanca el cercle de les altres dues, “Quan érem feliços” de 2012 i “Quan en dèiem xampany” de 2013? Sí, és el final dels tres llibres que he dedicat a la memòria d’una època d’una ciutat i una classe social una mica de la postguerra, en una ciutat de províncies que és Girona, però que podria haver estat Terrassa o Manresa. Ho he fet fent servir la meva família d’excusa perquè quan un té dotze germans és una mica idiota no aprofitar-se’n com a material literari, perquè hi ha molts caràcters, molta gent, molt joc i moltes generacions. El temps que he dedicat a utilitzar la família com a excusa per explicar el país i l’època, crec que s’ha acabat.

Què hi trobarem a aquest “Quan s’esborren les paraules” que ha publicat ara? El llibre es divideix en dues parts, “Les paraules perdudes”, que és el final de l’època dels meus pares i d’un tros de la meva vida, i “Les paraules retrobades”, que és un món que no ha arribat, però que està arribant ràpidament, que és el dels meus nets. Espero que aquest món que arribi, també sigui el meu món.

Del segon al tercer d’aquesta trilogia han passat vuit anys. Per algun motiu concret? No pensava a escriure una trilogia. Pensava que en faria prou amb un llibre. I a mesura que anava escrivint, vaig pensar que era millor que em remuntés a explicar l’origen de tot això. Jo volia explicar que ser benestant a la postguerra no era xauxa, i volia dir tenir plat a taula i tenir estudis, i poca cosa més. A casa no hi havia calefacció i al segon llibre volia fer entendre que veníem d’un besavi carboner que vivia com un animal a les muntanyes, i un altre que va quedar orfe de pare i mare amb 16 anys i va emigrar a França, i allà es va fer ric. Aquesta burgesia de províncies vivia amb aquestes, si no condicions, sí amb els mateixos convenciments que les classes populars, mirant molt el cel, perquè depeníem molt de la natura.

Com es va decidir per aquest tercer llibre? Tot de cop, la meva mare, que va arribar molt bé als 92 anys, va perdre la memòria i va quedar en silenci. Fa cinc anys que no ens coneix i que no ha dit una sola paraula. Ella era la meva memòria i era molt forta intel·lectualment. Havia estudiat a la universitat i era professora d’Història. Jo m’havia basat en ella com a font per escriure els dos primers llibres i em recordava molt la meva infància, perquè jo soc d’una generació que no tenim gaires records de la infància, perquè no tenim imatges, no tenim fotos, no tenim vídeos. Quan va quedar en silenci vaig tenir la necessitat d’escriure aquells records perquè no s’esborressin i no es perdessin.

El tercer llibre és molt diferent respecte als dos anteriors? La primera part és més realista i més trista i la segona part torna a ser molt il·lusionadora. Es pot llegir de manera independent, no hi ha cap problema. És un gran homenatge a la generació dels pares que ho han donat tot als que anaven a darrere i ells es van sacrificar molt per nosaltres, i crec que els hi devia aquest homenatge.

Els tres llibres tenen títols que desprenen certa melangia. Hi està d’acord? Melangia no, hi ha un punt de nostàlgia per aquest món que s’acaba, perquè com dic jo també és la meva infantesa, que ja no es recuperarà. La nostàlgia és positiva quan no et paralitza. El dolent de la nostàlgia és que pensant en el passat no vagis cap al futur i a mi no m’afecta en aquest sentit. Hi ha coses del temps d’abans que m’agradaria portar al temps actual, la calma, un temps més reposat, la introspecció, la reflexió. Soc més feliç ara que a l’època que parlo. La societat està millor tot i que ara anem una mica enrere, però estem molt millor que fa setanta anys i soc més feliç i visc les coses més intensament, amb més calma, més pausadament, però amb serenitat. Una certa nostàlgia pel passat, si, però molt optimisme de cara al futur. De melangia, gens.

Acaba de publicar una novel·la. Ja està escrivint la següent? Sí, estic escrivint una novel·la, que és la història d’un nen petit que creix i que es converteix en un heroi. És un personatge d’un llibre anterior. I escric sobre el temps, les estacions, els nets, el que planto i cullo a l’hort, el que llegeixo, els viatges que faig. De tot això, un dia, pots agafar una part i ho reescrius i ho converteixes en un llibre.

Com a periodista com veu la professió i el periodisme en l’actualitat? Hi ha molts menys mitjans i estem en un moment de canvi ni sabem ben bé a on anem. Però soc optimista perquè penso que com més canals d’informació vagin sortint, com està passant, i com més gent es converteixi en font d’informació ella mateixa com està passant, més farà falta que hi hagi professionals que seleccionin, que resumeixin i que avalin la informació, jugant-se el prestigi o la credibilitat, sigui a nivell individual o a nivell de mitjà. I com més espontanis hi hagi, més es necessitaran professional perquè facin aquesta tasca de jerarquització de la informació.

El butlletí matinal del diari, Bon Dia Terrassa
Cada matí al teu correu. Gratis.

Llegeix la nostra política de privacitat per a més informació.

Publicitat
To Top