Després de 15 temporades al Club Egara, on ha estat una de les artífexs dels èxits recents,
Carola Salvatella (29 anys) penja l’stick. Durant la seva trajectòria esportiva, no només ha estat una peça clau al club terrassenc, sinó també a la selecció espanyola.
Quins moments recordes amb més afecte després de tants anys vestint la samarreta del Club Egara? A vegades donem molt valor a moments importants com “final-fours” o Copes de la Reina, però una vegada he acabat, valoro més el camí i el creixement del grup. Al final, estar 15 anys mantenint-nos sempre a Divisió d’Honor té molt mèrit. Tot i anar perdent peces, hem mantingut molt bé el grup i l’equip. Ser resultadista no és quelcom que hagi prioritzat mai. No he marxat de l’Egara perquè és on em sento a gust. Hi tinc la meva gent i prefereixo lluitar per fer créixer al club de la meva vida que aconseguir una lliga. Tant de bo algun dia arribi, però valoro més el camí que he realitzat, el fet de treballar i mantenir-se sempre.
El hockey femení de l’Egara ha crescut molt en els darrers anys. Sí. De fet, ara hi ha més nenes que nens a l’escola del club. És significatiu perquè vol dir que s’està treballant bé. Fa 25 anys que vam pujar a Divisió d’Honor per primera vegada. Vam estar uns anys pujant i baixant, però ara ja són 15 o més sense perdre la categoria. No és tan fàcil mantenir-se i hem de donar valor a aquestes coses. Plantar cara a equips com el Club de Campo o el Polo és molt satisfactori.
[caption id="attachment_546750" align="aligncenter" width="700"]
/ ALBERTO TALLÓN[/caption]
Tenies clara la decisió de penjar l’stick? Ho he tingut molt clar. Moltes vegades em paro a pensar que, els últims anys, a la gran majoria de companyes d’equip els havia fet d’entrenadora. Veient això, potser és el moment de dir: elles han crescut, han arribat al primer equip, i jo he completat la meva etapa. L’any passat m’ho vaig plantejar, però em vaig lesionar al turmell quan faltaven dos mesos i no vaig poder acabar la temporada. Per això vaig decidir allargar-ho, però aquest any l’he començat sabent que era l’últim. Això ha fet que el gaudeixi més, sense pressions.
Els últims anys, a la gran majoria de les jugadores de l’equip els havia fet d’entrenadora
Vas participar en els Jocs de Río 2016, en tres Campionats d’Europa (2015, 2017 i 2019) i, a més, vas guanyar el bronze a Londres 2018. Què va significar per a tu aquesta etapa de la selecció? La selecció és el punt àlgid del hockey, però evidentment quan t’arriba aquest moment és una oportunitat gegant de competir amb els millors equips, de viatjar pel món, de créixer i dedicar tot. Durant anys, estàs focalitzada en el hockey i ho vius al 100%. L’època dels Jocs i el Mundial van ser els millors anys de la selecció. A més, vam fer un grup molt maco, que a vegades a nivell de selecció això costa. La selecció espanyola era la famosa pinya. Més que una selecció, era un equip.
Durant tot aquest temps, com has estat capaç de combinar la competició amb els estudis i el treball? La clau de tot és l’organització. Sempre ho dic. M’ha servit molt i he dictat això a les nenes i als alumnes. Hi ha temps per a tot si ho fas bé, però has de ser molt planificadora. Ha estat l’única manera d’abordar-ho tot. Amb el club era molt més combinable, però amb la selecció te’n vas de viatge una setmana. A la pausa del migdia, quan la gent habitualment dormia, jo m’havia de posar a estudiar. S’han de saber trobar els moments. Quan no estàs de viatge, has de recuperar tot el que has perdut. En aquesta etapa de tan jove, tens energia per a tot. Amb els estudis ha estat més fàcil, però costa més a l’hora de treballar en una feina estable. Justament, quan vaig acabar la meva etapa en la selecció, vaig aconseguir una feina i canviar les meves prioritats.
Quan les companyes de selecció dormien, jo m’havia de posar a estudiar
Quins són els teus plans de futur? Continuaràs vinculada al món del hockey d’alguna manera? Tinc clar que continuaré vinculada al club, perquè és una tradició molt familiar. Sempre he entrenat nenes. A moltes les he entrenat en 5x5 i han acabat jugant amb mi. Tot i això, de moment prefereixo parar totalment i no entrenar cap equip. Segurament trobaré a faltar cosetes, però faré una aturada. Evidentment, aniré a veure a les meves companyes als partits.
Quin balanç fas d’aquesta darrera temporada al club? Ha estat molt positiva. L’Atlètic va fer un gol en l’últim minut. Van sumar un punt més que nosaltres i mereixien passar. L’esport depèn de molts factors. Nosaltres, ens hem de fixar en la feina feta i en això estem satisfetes. Acabem amb un gust agredolç, però hem aconseguit el bronze a la Copa i hem guanyat la Copa Catalunya d’herba i de sala. No cada any es guanyen tantes coses. S’ha de valorar, perquè en aquests 15 anys hi ha hagut moltes temporades sense títols. Els últims anys hem anat pujant el nivell. Cada cop tens més expectatives i el llistó més alt, però hem competit fins a l’última jornada. A més, en el darrer partit a casa, el club em va fer un homenatge que em va fer molta il·lusió, davant tota la meva família. Hi havia poques maneres millors d’acomiadar-me.
