De què va tenir gust la medalla de bronze?
Doncs va tenir gust del que és, una medalla mundial i satisfacció, sobretot perquè era un any amb molts canvis, no només a la banqueta, en aquest cas a la meva persona, sinó en renovació de tot l’staff i sobretot també amb canvis, i especialment molt importants de jugadores que han sigut referents i molt importants dintre del sistema de joc d’aquesta última dècada que per diferents motius no han estat ara a la competició. Era un repte i sortir de la competició sabent que el waterpolo espanyol continua estant a la lluita per les medalles, té un punt, evidentment, de satisfacció.
Veient els resultats de les competicions, Mundial, Europeu o Jocs Olímpics, costa molt estar entre els primers.
Exacte. Era el fet que davant de tots aquests canvis seguim estant allà i, en aquest cas, el nostre waterpolo gaudeix de bona salut i tenim jugadores de nivell per cobrir i seguir sent competitives a l’alta competició. És el que realment ens omple i és la línia amb la qual hem de seguir creixent perquè aquestes jugadores que s’han incorporat segueixin guanyant experiència i camí en l’alt nivell i consolidar-nos tots una mica i seguir creixent en aquest aspecte.
A tota competició hi ha un dia dolent i va ser a semifinals.
Si hagués sigut a quarts ja no hauríem pogut disputar cap partit de medalla. Hi ha tornejos que a vegades passa a la fase de grup i realment sí que llavors no et condiciona tant, però altres vegades ha sigut en partit de quarts de final i ja et quedes fora de tot. Això el que diu és que el waterpolo i en el femení en concret, cada vegada hi ha més països que tenen estructures potents com la nostra, que aspiren a guanyar, que també posen recursos i partint d’això hem de ser-ne conscients i intentar treballar per mantenir-nos sempre en aquest nivell i a la lluita per intentar estar en les posicions en què puguem disputar partits de medalla.
Aquell or dels Jocs de París posa el llistó molt alt?
Crec que precisament és això, que una mica el llistó hi ha una part que el posa l’esportista i el posem també l’staff. I evidentment volem ser competitives i volem generar la suficient estructura i treball per a quan ens presentem a l’alta competició estar en disposició de guanyar l’or o disputar aquests partits de medalla. Però igual que nosaltres hi ha altres seleccions i els que una mica ens dediquem a això sabem de la dificultat d’aconseguir una medalla i malgrat que portem en aquest cas a nivell de selecció tant el masculí com el femení moltes medalles en aquests últims anys, sabem perfectament que en una competició hi ha altres equips que també estan en la mateixa disposició que nosaltres.
- LLUÍS CLOTET
El que és evident és l’evolució del waterpolo femení, també en les competicions de clubs.
Sí, això és clau, crec. Jo que durant tots aquests anys, una part molt important de la meva feina era encarregar-me de tota aquesta part des de la detecció fins a l’alt nivell he pogut veure l’evolució del treball en els clubs. Sobretot, primer va ser un aspecte de convenciment des de l’àmbit directiu i tècnic de dir, escolta, qualsevol nen o nena que vulgui fer waterpolo l’ha de poder fer, no perquè siguis noia, has d’anar a uns horaris més complicats o a un espai amb pitjors condicions de treball.
Personalment, ser el primer és molt diferent?
És diferent en la direcció del partit, en determinades decisions que has de prendre i tal. En molts altres aspectes hi ha moltes coses que ja formaven part de les meves responsabilitats i, a més, he tingut la sort de poder configurar un staff que m’ha ajudat moltíssim. Quan un és exigent amb la seva feina, estiguis en un càrrec o en un altre, la pressió te la poses tu i la que et posin els altres és la que és, però la principal és la que et poses tu per fer la teva feina i desenvolupar-la el millor que saps i intentar que les coses surtin el millor possible.
S’ha marcat algun objectiu a curt termini?
No, els objectius són fer un seguiment ampli de les jugadores que estiguin amb disponibilitat de ser seleccionables, seguir la competició nacional i internacional de clubs, intentar analitzar com ha anat aquesta primera temporada, independentment de la medalla i veure en quins aspectes podem millorar i treballar amb l’staff perquè quan ens tornem a reunir amb les jugadores o fins i tot abans de concentrar-nos, a veure si es pot treballar en determinats aspectes, intentar fer-ho de la millor manera possible per estar igual de preparats per a la següent competició i tenir els mateixos objectius, portar l’equip preparat per poder estar entrant a la disputa de les medalles i del títol en el qual participem.
És una llista que no està tancada i poden entrar o sortir jugadores?
Evidentment, al final entre la preparació per aquest Mundial i la següent preparació passen moltes coses i ara és impossible preveure com estaran les jugadores d’aquí quatre, cinc, sis mesos, o set. Per això és important que tant com la meva persona com l’staff fem un bon seguiment de la competició i de totes aquelles jugadores que són seleccionables, que són les que competeixen a les lligues nacionals i participen també o no en la competició internacional de clubs poder fer un bon seguiment i veure quines estan en disposició d’entrar a la següent convocatòria.
Moltes vegades darrere de les medalles en aquests esports hi ha un treball que no es veu.
Els esports d’aigua, una mica per característiques, requereixen moltes hores d’entrenament. El seu mitjà, que no és l’habitual, requereix també un treball molt important de preparació en sec, fora de l’aigua després anar a l’aigua a desenvolupar tota la part condicional, tècnica i tàctica. I això són moltes hores d’entrenament i, a més a més compaginant-ho amb competició de clubs, competició internacional de clubs i, a més a més tenim la sort que la majoria s’estan preparant molt bé pel seu futur i la majoria són universitàries ja o llicenciades, jo diria pràcticament totes.
És una preparació molt més exigent del que sembla.
Sí, el dia a dia d’una jugadora és molt exigent. El que passa és que fan l’esport que els agrada, que els apassiona i durant uns anys poden anar compaginant-ho i ja des de molt joves s’han habituat una mica a aquest ritme d’organització d’entrenament, estudis... I la veritat és que ho porten molt bé i és d’admirar tot el compromís de l’equip i de les jugadores, que sempre ha sigut molt alt.
