La plata és el millor resultat de la història, però se’ls va escapar el títol per un “shoot-out”. Com ho porta? No estic gaudint encara del tot com em recomanen els molts missatges que he rebut. Suposo que tard o d’hora ho acabaré fent, però tot és encara massa recent. Soc molt conscient que hem fet història i hem d’estar-ne orgullosos, però el com és el que em deixa amb interrogants i dubtes. Sempre penses que hauries pogut fer alguna cosa més.
Els “shoot-outs” tenen un elevant component d’atzar. Cada vegada menys. Els entrenem molt, per bé que en sub-21 no n’acostumem a llançar tants a nivell internacional i costa trobar imatges d’altres seleccions. Tenia molt clar que havien de llançar els cinc jugadors que van fer-ho. Tots cinc hi van estar d’acord. Al final, petits detalls acaben decidint. Per molt que entrenis, mai no es pot igualar la tensió d’estar disputant la final d’un Mundial en un estadi ple a vessar amb 10.000 persones.
Està content de la final davant d’Alemanya? Sí. La primera meitat va ser més igualada, però a la segona els vam anar a buscar més amunt. Vam robar moltes més boles. Hauríem pogut guanyar durant els 60 minuts, però als darrers segons, ells en van tenir una per guanyar. Ells se sentien una mica superiors durant el torneig, però contra nosaltres tenien els seus dubtes. Havíem jugat dos amistosos a Berlín i vam perdre per la mínima. Tenim molt bona relació amb el seu entrenador. Anàvem parlant durant el Mundial i ens vam acabar trobant a la final.
S’esperava pujar al podi? El que no m’esperava era jugar la final. Fa dos anys, a Kuala Lumpur, teníem un equipàs i vam fer bronze. Enguany ens faltava aquell toc de màgia. Teníem set jugadors de primer any, un equip molt jove. L’objectiu era arribar a quarts, però ens podíem plantar a semifinals. Tot estava molt igualat. França ha acabat setena i va empatar amb Alemanya.
Van guanyar cinc partits i van empatar a la final, amb un balanç de 30 gols a favor per només 5 en contra. Sí. Vam estar molt fins a la primera fase, fent un molt bon partit contra Bèlgica. El duel de quarts contra Nova Zelanda va ser molt igualat i la semifinal amb l’Argentina va ser un d’aquells partits lents i incòmodes. Alemanya ha guanyat vuit títols i sempre és favorita, però els vam jugar de tu a tu. Va ser el millor partit.
Li queda molt recorregut a aquesta selecció? El nostre pròxim repte és l’Europeu de València, que es jugarà a finals de juliol de l’any vinent. Marxen sis jugadors importants: Jan Capellades, Bruno Ávila, Aleix Bozal, Guiu Corominas, Pere Amat i Pablo Manuel Román. Hi ha jugadors que hauran d’assumir un rol molt més important de cara a l’Europeu. Sumarem gent nova al projecte.
Imagino que és el principal hàndicap d’una categoria encara formativa com aquesta. Exacte. És una part positiva de la feina que estem fent. Al final, aquest Mundial l’hem jugat sense el nostre millor jugador, Bruno Font. És sub-21, però ja ha estat olímpic i vam decidir que continués en dinàmica de l’absoluta.
En els seus dos primers anys com a seleccionador s’ha penjat un bronze i una plata en els dos Mundials. No està gens malament. Estic molt satisfet. El bronze del 2023 a Malàisia ja era històric. Només s’havia aconseguit el 2005.
Té ganes de continuar en el càrrec? Sí. M’agrada molt aquesta categoria. També estic involucrat en aquestes categories en la línia masculina catalana. Veig com pugen els jugadors amb 14 anys i això em permet començar a treballar-hi. Amb la majoria, entrenem cada setmana al CAR de Sant Cugat. Cal tenir en compte que a l’Índia, 15 dels 20 eren catalans.
Vostè és també el tercer entrenador de l’absoluta i dirigeix el Júnior masculí. Ja s’ho pot compaginar? Per horaris, gairebé sempre sí. Dilluns arrenca la concentració de l’absoluta. Max Caldas ja m’ha dit que ni se m’acudeixi aparèixer. Però al gener n’hi ha una altra i m’hi passaré. I després tenim la Pro League. Es tracta d’anar buscant l’equilibri.
Han tingut temps de fer turisme a Madurai i Chennai? Menys del que voldríem. La policia ens tenia tancats a l’hotel. Quan surts, la gent et demana fotos i autògrafs. Fins a cert punt, ens fa gràcia, ja que aquí això no passa. Però la policia ha de garantir la teva seguretat. A Chennai van ser una mica més flexibles i ens van deixar sortir en grups de cinc, sempre acompanyats d’un policia. Poca cosa vam fer. Vam donar una volta per fora i prou. Havíem d’anar amb roba sense escuts, perquè si veuen que ets d’Espanya no paren d’aturar-te. A l’Índia es viu una realitat ben diferent.
