Quan ETA va matar a Terrassa: 25 anys sense Paco Cano

El 14 de desembre del 2000, el terror es va apoderar de Terrassa i dels terrassencs. El terrorisme d’ETA havia arribat a la ciutat i s’havia endut a un dels nostres. Fa 25 anys, ETA assassinava a Can Boada, en la confluència entre el carrer del General Milans del Bosch i la ronda de Ponent, a Francisco “Paco” Cano Consuegra, estimat veí de 45 anys, pare de dues filles, marit, lampista de professió i, a ulls de l’organització criminal, un regidor més del Partit Popular, en aquest cas, a Viladecavalls. 

A les 10.50 hores d’aquell dijous va esclatar una bomba de pèndol situada sota el seient de conductor de la Citroën C-15 gris que utilitzava Cano per treballar. Sembla que ningú ho va veure, però centenars de persones recorden sentir “una gran explosió”. Una veïna va donar l’alarma i en poc minuts la policia, així com la premsa i veïns, presenciaven una dramàtica escena, que amb el pas dels minuts va anar acollint a personatges il·lustres com, el llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol. Terrassa es va convertir en el centre de totes les mirades. “Ens van començar a trucar tots els grans mitjans per demanar informació, l’única resposta que vam poder donar és que en Francisco encara vivia”, explica el llavors cap de premsa de l’Ajuntament de Terrassa, Francesc Novell.

Durant unes hores la ciutat va creure en el miracle, però poques hores després, en Paco Cano ens deia adeu a Mútua Terrassa, la tragèdia ja era, del tot, una realitat. Una vegada la identitat de la víctima es va conèixer, la seva relació amb el Partit Popular i les característiques de l’atemptat, tothom va saber qui eren els responsables: ETA havia matat a Terrassa.

Conviure amb la por

La situació enfront del terrorisme del grup nacionalista basc, a finals del segle XX, era complexa: a finals de 1999 ETA anunciava el final d’una de les nombroses treves de l’activitat armada. Durant el 2000, el grup seria molt actiu. A Catalunya, el 21 de novembre, el “comando Barcelona” d’ETA assassinaria al socialista Ernest Lluch, i unes setmanes abans havien fet el propi amb José Luis Ruiz Casado, edil del PP a Sant Adrià del Besòs. El terrorisme no entenia de partits, i per sort, la lluita antiterrorista tampoc. El 12 de desembre, uns dies abans de l’assassinat de Cano, PSOE i PP signaven el pacte antiterrorista. 

“El perill era constant, totes les persones amb responsabilitat polítiques ens sentíem amenaçats” confessa Pere Navarro, regidor de Cultura al consistori i successor de Manuel Royes a l’alcaldia de Terrassa. La política d’arreu, i també la de Terrassa, va adoptar dins de la seva rutina certes mesures de seguretat al respecte: mirar els baixos del cotxe, no fer sempre la mateixa ruta, mirar si algú et seguia o t’espiava en entrar a casa. “Cada cop que ficaves la clau per encendre el cotxe, temptaves a la sort”, explica el, en aquells moments, secretari del PP a Terrassa, Pere Sánchez, que afegeix, amb tristesa, que durant molts anys la gent “preferia no muntar-se en el meu cotxe”. Aquesta prevenció, expliquen tots dos polítics, no va cessar fins que ETA ho va fer.

“No crec que es fixin en algú d’un poble petit i apartat com Viladecavalls, oi?” confessa en Pere Sánchez que li va preguntar el seu bon amic Cano després de l’assassinat de Ruiz Casado. “A ells els hi és igual la persona, Paco, ves amb el màxim compte possible” va contestar-li Sánchez. La sensació que va quedar llavors, i així mateix ho confirma Sánchez, és que Francisco Cano era un objectiu fàcil. “Llavors als regidors dels pobles petits se’ls donava un manual de seguretat, i poc més”, diu Sánchez. 

Una imatge per a la història

Les hores posteriors van servir perquè algunes de les màximes personalitats del Partit Popular, com Javier Arenas, secretari general del partit, es traslladessin fins a la nostra ciutat per seguir de prop el cas, donar suport a la família i militants del partit i coordinar, entre altres coses el  funeral del seu company, a Viladecavalls. També la posterior manifestació, la del 15 de desembre, que quedaria gravada per sempre a la història de Terrassa. El mateix dia de l’atemptat, però, més de 6.000 terrassencs van concentrar-se a un raval de Montserrat vestit de Nadal, per clamar per la pau i condemnar l’assassinat de Cano: “PAU SÍ, ETA NO” es llegia als cartells. Aquella mobilització davant de l’Ajuntament seria només un preàmbul.

El matí següent, a l’església de Viladecavalls, va tenir lloc l’emotiu i multitudinari funeral de Cano, on el president del govern, José María Aznar, entre d’altres van estar a prop de la família per acomiadar al pare, marit, germà i cosí que els havien arrabassat de forma cruel. Terrassa s’acomiadaria d’ell a la tarda. La rambla d’Ègara va ser testimoni d’una manifestació històrica, per les persones que l’encapçalaven (Aznar, Pujol, Rodríguez Zapatero, Artur Mas…) però sobretot, per les més de 150.000 persones que amb les mans blanques seguien la pancarta que els polítics sostenien “Catalunya per la llibertat. ETA no”, s’hi llegia en ella. La ciutat va fer silenci durant els dies posteriors, en record a Paco, i amb la pau com a somni.

Els culpables

Des del primer moment, la investigació policial va situar en el punt de mira el "Comando Barcelona" d’ETA, actiu des de mitjans dels anys vuitanta. El 2000 era dirigit per Fernando García Jodrá, amb José Ignacio Krutxaga i Lierne Armendariz, als quals també s’atribuïa l’assassinat de Lluch i Ruiz Casado. Unes setmanes després de matar Francisco Cano, el gener de 2001, tots tres van ser detinguts.

De la tragèdia es va poder saber que l’artefacte explosiu havia estat col·locat la matinada d’abans a l’interior del cotxe. Aquesta troballa va afegir-li una mica més de dramatisme a l’atemptat. La C-15 de Cano havia estat donant voltes per Terrassa aquell matí, pels seus seients havien passat minuts abans de l’explosió diversos amics amb quÈ havia estat esmorzant a un bar de la carretera d’Olesa.

Dins del modus operandi d’ETA, es dubtava que membres del mateix grup s’instal·lessin a Viladecavalls i es va deduir que comptaven amb informadors locals. Les mirades van apuntar al moviment okupa.

Informadors terrassencs

El moviment okupa vivia moments tensos, amb connivències que avui sorprenen, però que aleshores responien tant a fascinacions juvenils com a fanatismes més arrelats. Terrassa era una de les ciutats on el moviment tenia més implantació: majoritàriament format per joves idealistes, però també amb alguns elements radicalitzats. “No hi havia una simpatia general per ETA, de veritat”, explica una de les veus més destacades del fenomen, tot admetent que els radicals “eren una minoria”. Tot i això, l’assassinat de Cano va fer girar les mirades cap a ells pels seus contactes amb moviments anàlegs al País Basc i per alguns gestos i visites.

L’estiu del 2001 van ser detinguts a Terrassa, Zigor Larredonda i Laura Riera, vinculats al moviment. El 2004 van ser condemnats a nou anys de presó —també Diego Sánchez— per col·laboració amb ETA en l’assassinat. A Riera se la va acusar d’haver facilitat matrícules d’objectius mentre feia substitucions a l’Ajuntament. “Vam fer molta pressió perquè s’esclarís tot, i el comportament de l’Ajuntament va ser inqüestionable”, recorda Pere Sánchez. “La mort d’en Cano va reforçar la unitat política contra el terrorisme”, hi afegeix Navarro.

Que els detinguts formaven part del moviment okupa era innegable, però sembla que l’Assemblea d’Okupes ja s’havia dividit un parell d’anys abans. “En la seva gènesi no eren violents, però uns pocs es van radicalitzar”, confirma Navarro. L’atemptat va sacsejar el moviment i, segons un antic membre, els arrestos van rematar la fractura: “Estàvem convençuts que ella no tenia res a veure amb l’assassinat i es va voler recuperar la unitat”.

Es va convocar una assemblea per redactar un comunicat conjunt. Uns reclamaven l’alliberament; els altres exigien incloure una condemna explícita d’ETA. No hi va haver acord: sí crits, retrets, acusacions de “feixistes i col·laboradors” i una ruptura definitiva. 

Amb el pas del temps, la ciutat va reprendre el seu ritme i la por que durant anys havia glaçat els carrers va anar esvaint. Quan ETA va abandonar les armes, l’atemptat formava part d’un dolorós passat, però Terrassa no l’ha oblidat: al lloc dels fets, una placa ho fa cada dia. Aquell 14 de desembre de 2000, ETA va arrabassar el marit de l’Encarna, el pare de la Noelia i la Laura, l’amic de molts, el veí estimat, el fill que La Carolina (Jaén) havia vist créixer. Per a la família, llavors i ara, el dolor persisteix. Recordar en Paco és també homenatjar la fortalesa i la dignitat amb què han continuat amb les seves vides.