El joc del gallina

Un dia, quan tot hagi rebentat i estiguem molt pitjor del que estem, al bell mig de l'abisme, arribarà el moment de negociar sortides intermèdies. Entre enfonsar Espanya i Catalunya al mateix temps, i arrossegar una part important de l'estabilitat europea, o arribar a un acord amb pèrdues raonables, acabarem triant molt possiblement això. Però aquest dia està lluny. No és impossible que Espanya faci una mutació genètica, a la desesperada, i esdevingui una mena de confederació de nacions (sí, encara haurem d'escoltar Felipe González dient que era idea seva, després de mentir per enèsima vegada), com tampoc no és impossible que tot esclati i ja veurem què fem.

El joc és el de sempre: el joc del gallina, a veure qui afluixa abans. A això s'ha reduït la política catalana i espanyola: a una gran aposta, amb el buit a dos mil·límetres dels nostres peus, i ja seran els ciutadans els que triïn una cosa o l'altra. Política menor, pobra d'esperit i covarda, de càlcul curt, que no serveix en absolut la societat. Avui a la nit comença la cursa cap al desconegut, en la qual una cosa és el que es diu i se sap als despatxos, i l'altra és el que es predica des dels faristols dels mítings o des de les caixes de ressonància dels mitjans de comunicació. Titulars rodons, durs, i a veure qui ven la moto: després ja passarem comptes i canviarem els cromos que siguin imprescindibles. Tenim una política vellíssima, viciada, que en teoria ha de gestionar un temps històric nou (en el sentit que cadascú vulgui, bo o dolent, però nou sens dubte), que segueix jugant a veure qui afluixa primer. Fins al gener, després de les generals, el paisatge serà dantesc. Després és possible que es pugui parlar d'alguna cosa seriosament. Però mentrestant, a partir d'aquesta mitjanit, ens esperen quatre o cinc mesos vorejant els abismes, ostatges dels egoismes i del joc de sempre...