És temps de desigs. Desitjar, com prometre, no val res, i és fàcil deixar-se anar pel camí de l’abundor dels bons desigs, pels altres i per un mateix. Desitjar té alguna cosa de sentiment màgic, com si el simple fet de voler que alguna cosa passi, ho ha de fer més possible. Però, és clar, les coses no passen per si les desitges o no.
Se sol ser poc conscient de quin és l’origen etimològic de la paraula “desig”, derivada del llatí desidium, amb el sentit concret de “desig eròtic”. De manera que el seu contrari, “desídia” –desidium-, segons Joan Corominas, significava “indolència”, “peresa”, lligat al sentit de “llibertinatge” i “voluptuositat”. Ja se sap que segons la doctrina moral, diu l’autor, l’ociositat és l’incentiu de la luxúria.
Ara, però, solem emprar la paraula desig tant per expressar l’esperança que alguna cosa passi, que es compleixi un fet, com per indicar la voluntat de possessió, d’un objecte o també d’una persona. Desitgem un bon any per dir que confiem que ho sigui, poc o molt conscients del fet que els temps estan remoguts, que les perspectives no són pas bones per a quasi ningú i que el futur és inescrutable.
És temps de desigs, però em sembla que també són temps de desídia. D’abandonament de vells compromisos, per desencantament, per cansament, per ressentiment, per frustració. Desídia en el camp del civisme al carrer, desídia en el pla ètic d’estar tips de viure entre aprofitats, desídia en el terreny polític ple de paraules tan ampul·loses com buides de sentit i, sobretot, sense conseqüències.
És clar, doncs, que el sentit original de desig i de desídia s’han girat com un mitjó. El desig ha perdut la passió medieval, i la desídia és tot el contrari de la voluptuositat i el llibertinatge: és pura indolència, “semenfotisme”, indigència, i en definitiva, submissió i docilitat. El desig d’un bon any, per poc l’estiris, es converteix en un “a veure si és millor que el que ara acaba”. Es tracta d’un desig, doncs, resignat, poc ambiciós, conservador. Gairebé com qui diu: “que no sigui pitjor que aquest...”, o “que no l’espatllem encara més!”. Desigs pobres, pobres desigs!
Una mica diferent són els propòsits, on a més del desig hi ha compromesa la voluntat. Potser sí que amb el temps es veurà que molts dels propòsits de Cap d’Any tampoc no passaven de ser un desig als que els ha faltat prou energia per tirar endavant.
Tanmateix, el propòsit és més arriscat que el desig. Ningú no lamenta que un desig no es compleixi, però sí que ho fa davant d’un propòsit fracassat, ni que tingui un culpable a mà a qui donar les culpes.
En el terreny local, que és del que solen parlar aquests articles setmanals, també hi ha desigs i hi ha propòsits. En el terreny dels desigs, tot és fàcil i es pot desitjar la Lluna: que tothom trobi feina i habitatge; que les nostres escoles facin bona feina i que l’atenció mèdica sigui exemplar; que la llengua catalana recuperi els espais públics i esdevingui llengua comuna; que el civisme llueixi pels nostres carrers; que Terrassa sigui exemple d’acollida i convivència...
En canvi, en el terreny dels propòsits, cal concretar més, cal tocar de peus a terra. Que els llocs de treball que es creïn siguin de qualitat; que es faciliti l’accés als habitatges en desús; que millorin les condicions –i les exigències– de treball de mestres i personal sanitari; que es faci complir la llei d’usos lingüístics; que els patinets deixin de ser un perill públic; que la majoria dels terrassencs recordin que ells o els seus pares, un dia també van ser immigrants.
Esperem que Terrassa sigui una ciutat més de propòsits que de desigs.