El 2025 s’acaba sense dramatismes artificials ni grans revelacions. S’acaba com s’acaben els anys reals: amb una evidència incòmoda que preferim ignorar durant mesos.
El temps ha passat. No s’ha aturat per ningú. No ha esperat que estiguéssim preparats. I no ha fet cap distinció entre els qui van viure amb intensitat i els qui només van complir.
Aquest any hem tornat a confondre rutina amb seguretat, estabilitat amb vida i prudència amb saviesa. Hem ocupat hores, hem omplert silencis i hem normalitzat renúncies petites que, acumulades, acaben sent una renúncia gran: la de viure amb plenitud. Ens hem acostumat a funcionar correctament mentre deixàvem per “quan toqui” tot allò que ens feia sentir realment vius. La vida, però, no funciona amb pròrrogues.
El 2025 també ens ha recordat una cosa que mai hauríem d’oblidar: hi ha persones que ja no hi són. Gent que tenia plans, agendes, projectes a mig fer. Gent que també pensava que ja ho faria més endavant. Gent que va marxar sense acomiadar-se i sense saber que aquell dia era l’últim. No com a advertiment tràgic, sinó com a dada objectiva de la realitat. Recordar-los pot ser trist però estrictament necessari. Perquè ells ja no poden decidir. Nosaltres encara sí.
I malgrat això, continuem vivint com si el temps fos una propietat renovable. Com si la salut fos garantida. Com si les ganes no s’esgotessin. Com si l’energia no tingués una corba descendent. Però la vida és curta, sinuosa i profundament desigual. No tothom arriba al mateix punt. No tothom té el mateix marge. I precisament per això no es pot viure amb la intensitat posposada. El problema no és no tenir-ho tot clar. El problema és fer veure que no passa res mentre deixes passar els anys.
El 2025 pot haver estat l’any de les vides correctes però apagades. De les decisions ajornades amb arguments impecables. De la por disfressada de responsabilitat. I aquesta manera de viure no és neutral: desgasta, apaga, empetiteix.
El 2026 hauria de ser un tall net. No un canvi estètic, sinó una reordenació profunda de prioritats. Exprimir la vida no vol dir viure sense límits ni cremar-ho tot, o potser sí. Vol dir triar amb consciència què mereix el nostre temps, la nostra energia i la nostra atenció. Vol dir deixar de malgastar-los en allò que no suma, no creix i no vibra. Exprimir la vida és assumir riscos calculats, dir més sovint que sí al que importa i més sovint que no al que ens consumeix. És entendre que equivocar-nos forma part del camí, però quedar-nos immòbils és una forma lenta de desaparèixer.
El 2026 no necessita grans promeses. Necessita decisions sostingudes. Accions petites però coherents. Vides viscudes amb intenció, no amb inèrcia.
Hem normalitzat viure cansats abans d’hora. Cansats no per excés de vida, sinó per falta de sentit. Cansats de repetir dies que no deixen rastre, de complir expectatives que no són pròpies, de sostenir estructures que no ens sostenen a nosaltres. Aquest cansament no es cura amb vacances ni amb pauses puntuals; es cura amb canvis reals. Amb decisions que reorganitzen la vida des de l’arrel, no amb petits ajustos per continuar igual.
Cada any que passa ens fa menys tolerants al risc, però també més conscients del temps perdut. Aquesta és la paradoxa dels humans: sabem millor què volem, però ens atrevim menys a anar-hi. El 2026 hauria de trencar aquesta lògica. No perquè sigui fàcil, sinó perquè ja no ens podem permetre una vida guiada principalment per la por. La seguretat absoluta no existeix, però el penediment acumulat sí, i pesa molt més del que admetem.
El 2026 no serà recordat pel que vàrem planejar, sinó pel que vàrem atrevir-nos a viure abans que el temps ens convertís en un record més.