L’estat del benestar és un concepte de política econòmica sorgit dels països nòrdics a la primera meitat del segle XX i que després van anar adoptant els països occidentals en cascada a partir del final de la Segona Guerra Mundial.
Paral·lelament al creixement econòmic, les democràcies occidentals van anar augmentant la seva càrrega impositiva per donar uns serveis universals que incloïen educació, sanitat i seguretat, un sistema de pensions ampli (viudetat, malaltia, jubilació…), construcció i manteniment d’infraestructures (viàries, enllumenat, gestió d’aigües, clavegueram, telefonia…).
El “gran compromís” dels anys trenta entre el món empresarial nòrdic i els agents socials com sindicats i partits, principalment socialdemòcrates, però també amb participació de partits més conservadors, van ser el fonament del període de creixement econòmic i de desenvolupament social més estable i redistributiu a tot occident des de la revolució industrial de finals del segle XVIII, el que l’historiador especialitzat en història contemporània Eric Hobsbawm va anomenar “l’edat d’or del capitalisme” referint-se al període que va de 1945 a 1973, del final de la Segona Guerra Mundial a la Crisi del Petroli.
Un dels efectes d’aquest desenvolupament econòmic i de la redistribució de la riquesa ha estat el creixement demogràfic i l’allargament de l’esperança de vida. Hem passat dels dos mil tres-cents milions d’habitants el 1945 a quatre mil milions el 1975, i vuit mil dos-cents en l’actualitat. L’esperança de vida a Espanya el 1945 era de 40 anys, de 74 el 1975 i actualment és de 85 anys, mentre que als EUA és de 80. Aquest èxit civilitzatori sense precedents també ha tingut i té efectes col·laterals qüestionables, com ja he comentat en altres articles (“La perspectiva cosmològica 1”, 23-10-2024): l’economia extractiva en què s’ha basat el desenvolupament econòmic està malmetent el planeta, l’estem fent emmalaltir i no hi ha una cura immediata. Tenim el diagnòstic, idees de tractament, però no actuem com caldria.
El context del 2025 i a punt d’entrar ja al segon quart del segle XXI, malgrat aquest desenvolupament inqüestionable, està ple d’amenaces que hem de veure més com a reptes que com a problemes irresolubles. En destaco tres: l’atac a les democràcies liberals, la imposició del pensament únic econòmic extractiu que està acumulant la riquesa cada vegada en menys mans i la multipolaritat mundial.
Pel que fa als sistemes democràtics, el perill ens ve del ressorgiment de les postures polítiques conservadores extremes que volen trencar amb la socialdemocràcia i el repartiment de la riquesa. Aquestes postures s’han exacerbat i en les administracions on governen exerceixen el seu poder per limitar drets, privatitzar serveis públics i eliminar estructures redistributives, o bé ignorar la separació de poders. Passa tant a la Comunitat de Madrid d’Ayuso amb la reducció del suport econòmic a les universitats, hospitals i escoles públiques en benefici de les privades, i passa als EUA de Trump amb la limitació del programa universal de salut MEDICARE, amb l’intervencionisme federal en les escoles i també a les universitats, fins i tot en contra de les de la Ivy League que no s’han agenollat davant la nova administració de Washington. Ho podem veure també en la intervenció del poder executiu dels EUA en el legislatiu i el judicial, denunciant antics càrrecs de l’administració com l’antic cap de la CIA per motius personals del rei taronja, o la persecució des del “deep state” de tot un fiscal general de l’Estat amb una condemna tan poc sòlida que té dubtes de l’autoria com es pot llegir en la sentència: “él, o una persona cercana a él, filtró un correo electrónico”.
Aquest atac a l’estat del benestar té molt a veure amb la mentalitat extractiva que veu en el lucre i la maximització dels beneficis la seva raó de ser, i el seu proper objectiu és la digitalització de tots els processos que no puguin ser duts a terme directament pels éssers humans per estalviar-se costos laborals i la privatització dels serveis públics que es troben en mans dels Estats, passant-los a mans privades, generalment empreses properes a qui governa i que al llarg del temps han empitjorat tant el servei com les condicions laborals. I es continua xuclant la Natura com a recurs i sense tractar-la com a ésser viu, amb l’amenaça del desastre ecològic cada any més present.
Finalment, la multipolaritat ha creat una sensació d’inseguretat i insensibilitat ciutadana en què els conflictes armats com els d’Ucraïna i Gaza que s’estan transmetent en directe ens els fan percebre com a impossibles de frenar, en què no hi ha una estratègia internacional basada en el benestar de les persones i en el compromís amb els drets humans i la confiança en les organitzacions internacionals que haurien de vetllar per aquests drets, sinó en el fet que qui té el poder l’utilitza per mantenir els privilegis dels seus amenaçant l’altre, generalment menys poderós i més digne: Zelenski va sortir renyat de la Sala Oval i Gaza es pot convertir en un “ressort”...
Els reptes són grans, ingents, però com a societat no ens podem permetre que se’ns imposi l’agenda del pensament únic econòmic en contra dels valors comuns i el benestar general. És el moment que la política la fem nosaltres perquè ja fa massa temps que es fa contra nosaltres.