Una altra ciutat

De la (mala) fama de Terrassa com a ciutat industrial, grisa i avorrida, si és que en queda alguna cosa, es pot assegurar que té els dies comptats. Als néts, ja els podem començar a explicar que, fa anys, a la Terrassa industrial, només veies munts de gent a l'hora d'entrar i sortir de la fàbrica o de l'escola. Que els dies de cada dia, cap al tard, als carrers només s'hi veia gent apressada que anava al "colmado" a comprar tres unces de pernil dolç, mitja lliura de cansalada i dos "petricons" de vi, tot venut a granel o a doll. Que, als vespres, els carrers eren buits i només se sentia passar el vigilant, també dit "sereno", i els cops de bastó que alertaven de la seva proximitat. Que, els caps de setmana, només veies gent a l'entrada i sortida de missa, i poca cosa més. Terrassa, les tardes dels dies festius, era un cementiri.

Aquell estil de vida que corresponia a una ciutat obrera com Terrassa era d'una austeritat que semblava pròpia de la naturalesa de les coses i no pas imposada per cap retallada governamental. Horaris laborals, escolars i domèstics estrictes, ben ordenats -ara en diríem "europeus"- i seguits de manera homogènia per la immensa majoria de ciutadans. Poques tavernes, cafeteries escasses i encara vistes com a llocs de poca virtut. I les festes... Ai les festes! Com que de fa uns anys ens hem anat inventant festes i més festes "populars", hi ha el perill que alguna criatura s'imagini que les festes que ara en diem "tradicionals" s'assemblin a com eren abans. No: les festes eren gairebé tan austeres com la mateixa vida de cada dia. Les excepcions no passaven de ser uns canelons per Festa Major o un pollastre farcit per Nadal, i l'estrena, uns pantalons o un vestit. I una missa més llarga de l'habitual.

No és que vulgui fer la competència a les narracions de Josep Maria Folch i Torres, el Charles Dickens català, on es descrivien totes les misèries pròpies de temps passats. El que passa és que, aquest darrer cap de setmana, si un vell terrassenc que hagués marxat de la ciutat fa cinquanta o seixanta anys hi hagués tornat, li hauria estat impossible de reconèixer-la. La fira Denim Shop Art a la Rambla, el festival Terrassa Noves Tendències per places i carrers, la Fira del Dibuix a la plaça Vella i els Castellers de Terrassa a la plaça Nova mostren com n'és, de diferent, aquesta ciutat de la de fa mig segle, i potser de la de fa deu o quinze anys i tot. L'ocupació dels carrers es correspon a uns estils de vida completament diversos dels d'abans. Els horaris desmanegats, els bars que han convertit tots els carrers en una gran terrassa amb l'excusa dels fumadors i la permissivitat recaptadora de l'administració municipal, els establiments franquiciats de vida breu i marca estrangera que gairebé cada setmana canvien el paisatge dels carrers més cèntrics...

No puc pas dir que aquesta Terrassa m'agradi més que l'altra ciutat que vaig conèixer quan era una criatura, alhora que tampoc no sento cap nostàlgia per la Terrassa perduda.

Possiblement, la mateixa actitud resignada que sentien els nostres pares i avis per la Terrassa grisa de la llarga postguerra és amb la que visc la Terrassa tenyida de colors d'aquest nou segle. No l'hem pas triada i se'ns imposa des d'una sobirania que no sabem qui decideix.