Sense esma, de manual

El 12 d'octubre, festa de la nació més nació de totes les nacions que es fan i es desfan, és un ritual oficial, una escenografia del poder, la bandera i els soldats. Aquí, a França, als Estats Units i a les antípodes.
A vegades hi ha una mica més de vibració patriòtica (el cinema i l'escola hi fan molt, en això), que ens presenten com a innocent i la mar de positiva, obviant sempre que n'és, de bo, el patriotisme per tenir dominats els ciutadans. Però en general el ritual va d'això. El cas català és una excepció, però si Catalunya fos independent acabaria igual passat un cert temps.

Aquest any, a Madrid, els poders estatals s'hi haurien pogut lluir una mica més. No fent una desfilada més espectacular, amb més joguines de matar, sinó amb una mica d'intel·ligència política. Però no, la hispanitat els surt així, sense esma, de manual. Amb el rotllo "cansino" de sempre, que sona tan i tan buit...

Com si al país no estigués passant res: el 12-O ens ofereix un magnífic electrocardiograma i encefal·lograma d'Espanya. Ni cor ni cervell: rotllo "patatero" com de costum. Fent veure que no passa res. Amb una bona dosi de feixuga i retòrica literatura de manual sobre que n'és, de bonic, això d'estar tots ben juntets, sumar, mirar endavant i totes aquestes coses tan entranyables com buides de tot significat cada vegada per a més gent.

En el fons, s'intueix el perquè: mentre repeteixen les velles fórmules gastades, per dins estan resant perquè no passi res i sobretot perquè no canviï res. Aquest és l'autèntic sentit del ritual.