Minyons i minyones sense "protas"

Si això fos Oxford o Cambridge, i en comptes de regates a rem hi hagués competicions de castells humans, mitja humanitat s'emocionaria veient un grup d'homes i dones decidits a construir la torre més alta i bèstia, el desafiament més ambiciós a les lleis de la gravetat i de la física. Però això és un raconet d'Hispània, com el poble gal d'Astèrix, i no el centre del món. Per tant, proeses com la dels Minyons, el seu històric 4de10fm d'aquest diumenge, tenen un eco formidable, però no són un fenomen global. Qui sap si en el futur... Sens dubte -i ho he après gràcies al meu amic Daniel- els castells tenen una bellesa èpica, expliquen una història sense paraules: nits d'assaig i de birres, olor de peus i de suor, cigarrets de liar, constància, motxilles, sacrifici, esforç... Un exercici de voluntat, d'esperit d'equip i d'ambició, sense donar-se importància. Una lliçó cada vegada. Una lliçó col·lectiva, tan simple com complexa: el valor de sumar de veritat, no de "boquilla". Això els fa autèntics. Veiem el mateix en tots els esports o competicions? Sembla que sí. Però hi ha un detall únic en els castells: deixen molt poc marge per a l'individualisme, per a les estrelles, per als hiperprotagonismes. El que compta és el grup, l'equip. La colla. A tot arreu diuen el mateix, però sovint és pura hipocresia: exercicis d'ego, de poder, d'exhibició... El castell dels Minyons era de totes i tots ells, sense noms propis. De gent que ho fa perquè sí, perquè els agrada... i per alguna cosa més, aquest és just el secret de la fórmula. En el fons, hi ha un immens plaer i no hi ha cap negoci. Un plaer net, compartit, suat, treballat. Aplaudir i agrair és el mínim que podem fer. I aprendre la lliçó: el cel no és tan lluny.