Amb els anys, he après que l’autèntic ADN dels esportistes es veu quan aquests estan sols, lluny del públic, dels entrenadors i dels seus companys d’equip. Els autèntics esportistes ho són 24/7.
Ser d’alt rendiment és una cultura, una manera de viure i de fer. Un procés que requereix talent però per damunt de tot de mètode. Amb els anys he après que jugar a l’elit no implica obligatòriament ser un esportista d’alt rendiment. Actualment, molts esportistes arriben a les màximes categories dels esports sense tenir massa mètode interioritzat i sovint amb mentalitats egocèntriques i mandroses molt allunyades de l’alt rendiment esportiu.
A la gran majoria dels casos hi ha un factor comú que explica aquesta situació: la sobreprotecció o la generació d’expectatives força allunyades de l’autèntica realitat. Entorns que han fet creure a l’esportista que el seu talent és especial, que li han fet creure que tot li anirà bé i que sempre serà el centre d’atenció als equips on jugui, entorns que li han omplert el cap amb falses expectatives i que li han fet creure que res ni ningú el poden corregir i encara menys, asseure’l a la banqueta. Entorns que han creat esportistes egocèntrics i poc entrenables, que davant l’exigència o
l’adversitat, recorren a la crítica, l’excusa o la culpa cap als altres.
Entorns que no han cregut mai en la cultura de l’esforç i que han volgut aplanar el camí dels seus fixant-se més en els seus drets que no pas en els seus deures.
Em consola, però, veure que, tot i aquesta innegable nova plaga a l’esport d’elit, també hi seguim tenint els autèntics esportistes d’alt rendiment. Els que s’exigeixen al màxim sempre, els que busquen superar-se sempre en tot allò que fan i que quan les coses no els surten, es miren a ells mateixos i no busquen culpables ni excuses.
Esportistes a qui és un plaer entrenar i que quan arriben a casa pensen que demà més i millor.
No sé quin perfil d’esportista acabarà predominant, però el que sí que tinc clar és que ens cal persistir per crear entorns familiars, laborals, acadèmics i esportius que ensenyin als nostres que el talent no és un dret, que l’esforç no és negociable, que equivocar-se forma part del camí i que el jo no està per sobre de l’equip.
Entorns que ensenyin que les oportunitats no es reclamen, es mereixen; que les correccions no són atacs, sinó oportunitats per créixer; que la banqueta no és un càstig, sinó una conseqüència possible de no estar preparat; i que l’èxit no consisteix només a arribar a l’elit, sinó a tenir el mètode, l’actitud i els valors necessaris per mantenir-s’hi.
Perquè al final, l’alt rendiment no és el que fas quan tothom et mira. És el que fas quan ningú et mira. I potser aquest és l’autèntic ADN de l’esportista d’elit: no necessitar que ningú et persegueixi per fer allò que saps que has de fer. Això també s’entrena i entrenar-ho desgasta, però paga la pena!