Existeix la dita contemporània atribuida a Mark Twain que diu que ens agradaria haver llegit els clàssics per mostar-nos erudits i cultes, però que en realitat ens fa mandra llegir-los. I és que llegir clàssics consumeix molt de temps. I en tenim poc: entre dormir, treballar, cuidar la família, menjar, fer exercici, anar a fer-se les ungles i mirar “reels”, la culturització literària hi té poc espai. Twain va plantejar aquesta idea en un discurs el 1900 titulat “La desaparició de la literatura”.
I 126 anys més tard podem afirmar que es va equivocar perquè Thomas Mann va escriure “La muntanya màgica”, Franz Kafka “El procés”, Joyce l’”Ulisses”...
Twain reflexionava tot just encetat el segle XX que l’abandó dels clàssics es deu principlament al canvi de gustos i modes que cada època forja. I amb la seva ironia característica atribuia a la sacralització dels crítics i acadèmics dels clàssics el temor que aquests provocaven en els lectors potencials. És a dir, que el temerós respecte cap als clàssics es deu a la santificació que se’n fa des de l’anàlisi literària. És una idea interessant que ens porta al debat profund de la democratització de l’alta cultura, ja que mai com ara l’accés a les fites culturals havia estat tan fàcil: ens podem baixar els textos al Kindle, escoltar les obres en versions en àudio i comprar els llibres en plataformes on-line que te’ls fan arribar a casa en hores. Però un accés tant fàcil no es correspon amb la lectura real i molt menys amb la comprensió i el gaudi. De fet, en el cas dels EUA, el descens en la lectura fa feredat: hi ha un 40% d’adults menys que llegeixen per plaer des que va començar el segle XXI (“America’s reading crisis isn’t about books. It’s about effort” Nicole Russell, USA TODAY, 13 de juliol de 2026). Volem i dolem.
L’“Odissea” és un d’aquests textos que provoca temor i respecte sagrat, que tothom voldria haver llegit i que pocs volen llegir. La veritat és que si accedeixes a l’obra escrita en alguna de les traduccions clàssiques que respecten l’estructura dels hexàmetres, el vers propi de l’èpica grega, les ganes de continuar llegint després dels primers passatges disminueixen dràsticament: el llenguatge és complex, els girs lingüístics ferragosos i les filigranes lingüístiques per encaixar en l’estructura fa el text artificiós i pompós. Però hi ha moltes traduccions amb un llenguatge fresc, fidels al poema homèric, i que permeten digerir els més de 12.000 versos com si fos una novel.la. I de fet aquí rau la transformació alquímica del poema èpic al cinema, en el fet que les aventures narrades són molt visuals.
La història del retorn d’Ulisses a Ítaca ens la sabem tots si fa no fa. Tots tenim alguna que altra refrència. Recordo una versió infantil il.lustrada que em deurien regalar els pares o la meva germana gran, però sobretot va ser la versió cinematogràfica del 1954 amb Kirk Douglas interpretant Odisseu i amb el doblatge inimitable dels films dels anys 60. També el viatge de retorn com a metàfora de la vida musicat i cantat per Lluís Llach a partir del poema “Itaca” de Kavafis. I fins i tot la fantàstica producció franco-japonesa “Ulisses 31” que vam gaudir a la tele tot berenant pa amb Nocilla les tardes dels anys 80 havent tornat del cole. I a la universitat, a la Facultat d’Humanitats, no la vam llegir completa: en vam llegir alguns cants, potser els més coneguts, segurament el cant X en què els companys de l’heroi són transformats en porcs per la bruixa Circe, el cant XII en què reptes com el de les sirenes i Escila i Caribdis posen la companyia en risc, o el XXI en què l’heroi diví ja arribat a Ítaca tensa el seu arc i provoca una carnisseria entre els pretendents de la seva fidel Penèlope. Així, el contacte amb l’obra és i va ser en diferents formats, en contextos de consum de masses, de cultura catalana mitjançant la Nova Cançó i també a l’acadèmia. Fa uns anys vaig reprendre la lectura de l’edició de Cátedra de José Luís Calvo que m’havia comprat a la facultat, i aquest agost hi he tornat, amb l’objectiu de llegir un cant cada dia fins al 24è. Un bon plan, oi?
Aquest és un bon any per revisitar l’obra d’Homer. La versió que va dirigir Umberto Passolini el 2024 (“The Return”) va ser un precedent de l’”Odissea” de Nolan. Ralph Fiennes s’havia musuculat expressament per interpretar Odisseu i Juliette Binoche, envellida i embellida, va interpretar una Penèlope austera i martiritzada, resilient i fidel després dels 20 anys d’espera. Aquest estiu ha arribat finalment als cinemes la versió que n’ha fet Christopher Nolan. I de fet no acabo d’entendre la polèmica, les crítiques que ha rebut, les contorvèrsies entorn de la fidelitat o no al poema original, del suposat poc paper que hi tenen les figures femenines… En Nolan és un director a qui s’ha d’anar a veure faci el que faci. Un ha de suspendre la incredulitat amb ell, deixar-se endur per la poesia dels seus clarobscurs, fusionar-se amb la marea de la narració que proposa i que és prou fidel al poema original, estremir-se amb els “flashbacks” del saqueig de Troia més propis de la “Ilíada” i de l’”Eneida” de Virgili que no de l’”Odissea”, apreciar el conflicte moral de l’heroi que havent saquejat, violat i robat, es troba perdut en el retorn a la llar sabent que tots els seus companys moriran en el trajecte, gaudir de les interpretacions de l’Anne Hathaway com a Penèlope, de les efímeres aparicions de Zendaya com a Atenea, de Charlize Theron com la seductora ninfa Calipso, de Lupita Nyong’o interpretant la bella Helena i la seva germana Clitemnestra o de Samantha Morton en el paper de la psicòtica bruixa Circe.
El film de Nolan és una obra cinematogràfica excel•lent. Ens apropa al mite a la seva manera, la del visionari que en fa una lectura política contempornània, com molt bé explica Joan Burdeus en el seu article a “Núvol”, la del pintor que ens ofereix bellesa a raig, la del narrador que ha actualitzat un clàssic i que ha revitalitzat el poema homèric: als EUA ha augmentat un 75% la venda del llibre i un 500% la reproducció de l’audiollibre a Spotify. Tal com explicava Umberto Eco, la cultura popular i la cultura amb “C” majúscula no només són intercanviables, sinó que es retroalimenten. Us convido a buscar l’edició en paper que més us escaigui després d’anar al cinema per intensificar l’experiència cinematogràfica amb la lectura d’estiu del poema. Llàstima, però, que en Nolan no s’hagi atrevit a fer parlar en Jason Bourne en grec arcaic, tal i com Mel Gibson va fer parlar en arameu el seu Jesús interpretat per Jim Caviezel. Hauria estat una passada.