Vicenç Villatoro ha tret un nou llibre. Aquest cop sobre el periple de la família Bassat. Un llibre més de molts, i em sembla que és una obra especial, diferent. Per escriure obres com aquesta, cal sobretot no perdre la capacitat d'apassionar-se. De capbussar-se en una trajectòria familiar coral, perfectament cinematogràfica, que recorre l'Europa de les diàspores. Una obra de fugides i retorns, d'injustícies i de tenacitats. Una obra mediterrània. Una lectura de Sefarad. Un homenatge lúcid que costa d'encotillar. Un viatge intens, sinuós. Aquest llibre és fruit d'una passió madura.
Villatoro ha estat moltes coses, però en el millor sentit de la paraula és un intel·lectual. Un escriptor. Algú que viu d'escriure perquè pensa o que pensa per escriure. Una persona compromesa que no s'ha mirat les coses des de la barrera i que ha vist canviar els diaris, la televisió i la cultura d'aquest país des de responsabilitats de primer nivell. Va ser director de l'Avui, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ha estat director general de Cultura, de l'Institut Ramon Llull i actualment és director del Centre de Cultura Contemporània. Poca gent ha tingut una acumulació t'atalaies similars com per fer una lectura pròpia del país. Des del periodisme, des de la política i des de la cultura ha compost el seu calidoscopi particular del que és i cap a on hauria d'anar Catalunya. No sempre em sento identificat amb el que diu, però sempre em fa pensar. No és un tertulià d'arguments precuinats. És un conversador consistent i es nota quan escriu. Ha defensat posicions polítiques clares, va ser diputat, però mai l'he vist com una persona gregària ni com un polític convencional. Vull dir que construeix criteri més que s'adhereix al criteri d'altres. I, des de les seves posicions ben conegudes, ha mantingut una transversalitat de conversa que és molt d'agrair. És respectuós sense renúncies, i això avui no és freqüent en aquest context on tot ha d'adquirir transcendències infinites.
Aquest país necessita gent de conviccions, locals i internacionals, però que no perdi la perspectiva i que tingui una certa capacitat de captar la complexitat. El que més m'agrada de la trajectòria literària de Villatoro és la seva habilitat de combinar una aproximació delicada en personatges i en vivències íntimes profundes amb una gran desimboltura en descriure situacions polièdriques. Els quadres de complexitat històrica que ha desplegat no són menors. De vegades tenen ressonàncies molt locals o molts familiars però en sap rescatar trajectòries individuals que tenen molta personalitat i que tendeixen a l'universal.
Potser perquè el coneixem li descobrim matisos locals fins i tot quan no hi són. Però els paisatges literaris de Villatoro serveixen tanmateix per tenir una perspectiva històrica de Terrassa personal i completa. I abraça des de la immigració fins a la Guerra Civil i la llarga postguerra. M'agrada molt com ha explicat episodis crítics de la història de la ciutat i en més d'un personatge seu he retallat figures que vaig conèixer o en vaig sentir parlar molt. Des d'aquella obra jove "Papers robats que cremen" ha escrit moltes pàgines amb regust local, però per res és un escriptor local. La seva prolífica obra i els moltíssims premis assolits, Sant Jordi inclòs, així ho avalen. Sense anar més lluny, el darrer llibre és profundament europeu.
El meu primer record de Villatoro és el de les cròniques polítiques en aquest Diari de Terrassa. Les cròniques que signava com a Cresques (que fins molt després confesso que no identificava amb el personatge històric) quan molts esperàvem seguir les trifulgues de la política local a través del seu "De mano en mano". La crisi del PSU a la ciutat, que va anticipar la crisi general dels eurocomunistes a Catalunya, no es pot fer sense els seus bitllets. És un gènere que he trobat a faltar després en el periodisme local. Donava vida a la política municipal en un context on les xarxes socials ni ens podíem imaginar que existirien.
Villatoro forma part d'una generació de gent que va saber marxar de Terrassa sense acabar de deixar la ciutat, no tant com a geografia quotidiana sinó com a referent vital, com un paisatge interior que més enllà dels contextos és un territori emocionalment irrenunciable. I algun dia la ciutat li reconeixerà les moltes pàgines escrites i viscudes que li ha regalat.