Deixeu-me plorar

Lascia ch'io pianga mia cruda sorte." Així resa la lletra d'una preciosa ària musicada per en George Friedrich Händel. Un impressionant músic barroc de qui, justament diumenge passat, commemoràvem el 260è aniversari de la seva mort. Em prenc la llicència de relacionar-ho arran la mort -un dia abans- de la darrera catalana supervivent dels camps nazis: la Neus Català. Concretament als de Ravensbrück i Flossenbürg.

Precisament per això, vull fer palès el meu sentiment i la meva tristor amb l'apagada d'aquesta "espelma centenària". Aquesta ha estat la guspira que m'ha encès el títol. Exactament 103 anys viscuts en plenitud i en actitud de combat. Amb ella se n'acaba d'anar el testimoni directe de la part més horripilant, tèrbola i macabra de la història contemporània. Una vida marcada per l'exili, la paüra i el compromís permanent envers el proïsme i contra el feixisme. Sobretot des de la pròpia condició de diplomada en infermeria. Donant suport a altres refugiats fins que un apotecari la denuncià, quan tenia només 27 anys. Allò fou l'inici d'un calvari interminable.

Sempre referí que mai no s'havia deixat transportar per cap esperit de venjança. Això no obstant, l'experiència d'aquells camps d'extermini -que no pas de concentració- "ni es perdona ni s'oblida". Metafòricament, li quedà gravada -a foc lent- al disc dur del seu pensament. Amb més motiu, encara, quan el govern d'en Hitler preguntà per la sort global de tots aquells presoners de casa nostra. Sabeu quina va ésser la resposta d'en Ramón Serrano Súñer? Parlo òbviament del "cuñadísimo" de la Carmen Polo i ministre -amb el dictador Francisco Franco- de Governació i Afers Exteriors. Els va dir que no els reconeixia com a espanyols... La qual cosa implicava perdre una darrera protecció. Després d'ésser alliberada -l'abril de 1945, per tropes ianquis- lliurà tota la resta de la seva vida a la memòria de les víctimes i a la lluita antifranquista. Encara sort que els grans reconeixements els va rebre en vida. Ara, perduda en el silenci humil d'una residència geriàtrica al seu poble dels Guiamets, ens ha dit adéu de manera silent i discreta... Ella mateixa digué que "els nazis em van prendre el son... Però no em van prendre la llibertat ni la vida"... Jo proclamo: " Lascia ch'Io pianga e ....che sospiri la liberta".