Estic enamorat de “La Perla” de Rosalía des del dia que la meva filla la va posar al cotxe mentre l’acompanyava a entrenament.
Aquest tema del seu nou àlbum “Lux” és una delícia per a l’oïda, per a la memòria, per a la moral i per a l’intel·lecte: el vaivé del vals ens remet a l’alegria ingènua dels balls d’envelat, deixa per terra el peça de la seva antiga parella amb una elegància estètica a anys llums del tema de la Shakira i utilitza un seguit de referències culturals i girs poètics a l’abast de pocs artistes “mainstream” (algú sabria dir què és un “doppelgänger” o n’ha buscat el significat?).
Fa un parell de setmanes que va començar la gira del disc a Lió, però la setmana anterior havia estat notícia per les seves declaracions sobre Picasso en una entrevista per un mitjà argentí en què va declarar que “mai m’ha molestat diferenciar l’artista de l’obra. Potser aquell senyor, si l’hagués conegut, no m’hauria caigut tan bé per les coses que m’han explicat. Però, qui sap, potser sí. No m’importa, gaudeixo de la seva obra”. Es veu que aquestes declaracions van portar cua a les xarxes socials fins al punt que es va veure obligada a disculpar-se en un vídeo de TikTok resant el “mea culpa”. També va aclarir una polèmica que l’acompanyava des de finals de l’any passat en què expressava que no se sentia prou representativa del moviment per declarar-se feminista tot i que la seva obra i actitud estan plenes de les idees feministes.
"Kant és un bon punt de partida per encarar el que es coneix com a cultura de la cancel·lació"
Aquesta situació viscuda per la Rosalía és un reflex molt interessant dels nostres temps. Ella mateixa va fer les declaracions que en aquests temps de bipolarització, si no et posiciones en un bàndol hi ha gent que et situa a l’altre. Es tracta d’una veritat com un temple de la cantant de Sant Esteve Sesrovires. La polarització a les xarxes socials és de les xarxes socials: els posicionaments oposats respecte de temes controvertits impedeixen el debat constructiu i el pensament profund, els matisos, els grisos i el Pantone de l’arc de sant Martí. Aquesta demanda constant de blancs o negres és un perill per al pensament crític i per a l’entesa entre qui pensa diferent perquè intensifica el que un ja pensa allunyant-se exponencialment del que pensa l’altre, el coi de biaix de confirmació.
Immanuel Kant va escriure tres obres immenses (en els dos sentits d’extensió i del seu valor) en què va analitzar l’estructura del saber, del pensament i de l’acció. A la “Crítica del judici” (1790) va dedicar una part important a explicar els judicis estètics, a la manera com apreciem la bellesa (i el que és sublim) i com es tracta d’una forma de coneixement separada de la racional i de la moral. A la “Crítica de la raó pràctica” (1788) havia explicat els judicis morals i el comportament ètic, mentre que a la “Crítica de la raó pura” (1781) es va centrar en el coneixement racional. Mentre que en el període grecoromà els principis de veritat, bé i bellesa tenien una correlació virtuosa entre ells, Kant va plantejar que les tres idees són independents les unes de les altres i que els processos cognitius que les produeixen, tots humans, necessiten diferenciar-se per tractar cada idea en la seva justa mesura en l’esfera del coneixement que li és pròpia.
Penso que Kant és un bon punt de partida per encarar el que es coneix com a cultura de la cancel·lació. Aquest fenomen és relativament nou i implica el rebuig i deixar de donar suport públic a persones o institucions per obres, accions i opinions considerades ofensives i inacceptables. Inicialment, es podia considerar com una estratègia dels sectors minoritzats i marginats com a forma d’empoderament respecte a les estructures de poder i les formes d’opressió, però ha acabat convertint-se en una mena de partit de tenis en què posicions ideològiques retrògrades també han volgut jugar. L’exemple dels llibres prohibits a l’Estat de Florida és paradigmàtic. Amb una llei ad hoc (Llei HB 1069) s’han retirat de les biblioteques escolars uns 5.000 títols, entre els quals es poden trobar els clàssics “A la carretera”, de Jack Kerouac, “Matar un rossinyol”, de Harper Lee, “El conte de la criada”, de Margaret Atwood, o “Cien años de soledad”, de García Márquez. L’argument usat és que contenen contingut sexual explícit, no pas que són progres. La llei va ser aprofitada per una organització que vetlla per la separació entre l’Església i l’Estat i van demanar que també es prohibís la “Bíblia”, ja que contenia “incest, violació, prostitució…”. No van aconseguir retirar el llibre dels llibres de les biblioteques, però el debat obert a Florida ha permès rebutjar part de la llei per inconstitucional.
"La pregunta de si cal separar l’artista de l’obra continua sent vigent"
En aquesta batalla política hi perdem tots, els que ens agrada llegir i gaudir de multitud de gèneres i propostes artístiques i els que no tenen ganes de sortir del seu jardí i veure què hi ha més enllà del mur retallat de xiprers. De totes maneres, la pregunta de si cal separar l’artista de l’obra continua sent vigent: Picasso no deixa de ser uns dels artistes més grans del segle XX per maltractar les dones amb qui va tenir relació, ni el fet de ser un gran artista l’eximeix del menyspreu moral pel seu comportament masclista. Però tampoc crec que la resposta sigui la contundència d’un SÍ o d’un NO com exigeixen les xarxes socials. Que artistes de la talla de la Rosalía es vegin obligades a cancel·lar-se les seves opinions estètiques per pressions ideològiques que no pretenen enriquir el debat és un atemptat contra la llibertat de pensament, són formes d’encaixonar-lo en preconcepcions que fan sentir-se còmodes els censors de la llibertat amb la seva incapacitat de sortir de la seva zona de confort, en general petita i poc airejada.
“On es cremen llibres, s’acaben cremant persones”, va escriure el poeta Heinrich Heine el 1821, i es va avançar 112 anys a les cremes de llibres organitzades pel III Reich el 10 de maig del 1933. Parafrasejant la frase del poeta, podríem dir que on es cancel·len llibres s’acaben cancel·lant persones. S’ha instal·lat als EUA i comença a passar a casa nostra. No permetem que passi seguint els consells que William Faulkner va donar als joves estudiants de la Universitat de Mississipi el 1947: “Llegeix, llegeix, llegeix. Llegeix-ho tot!”.