En veure aquesta fotografia de la posta terrestre capturada a través de la finestra de la nau Orion, dilluns passat, 6 d’abril del 2026, durant el sobrevol de la tripulació de l’Artemis II per la Lluna, em va venir un pensament que m’agradaria compartir.
La imatge ens mostra un contrast colpidor: la superfície nua i silenciosa de la Lluna, erma, ennegrida i immòbil, gairebé eterna en la seva desolació, un paisatge que em recorda altres fotos que he vist després dels grans incendis, amb el sol ennegrit i desbastat, sense cap resta de vida, i, sorprenentment, emergint a l’horitzó, la Terra, blava, amb núvols brillants, fràgil, plena de vida. Dos mons separats per l’espai, però units per la mirada humana que els contempla i els interpreta.
La Lluna no amaga res: és pols, roca i silenci. No hi ha conflictes, no hi ha crits, no hi ha esperança ni desesperació. És una pau absoluta, però també buida, sense batec. En canvi, la Terra vibra. És el lloc on neixen els rius i les paraules, on creixen els boscos i també les idees. És el nostre únic refugi conegut, l’escenari de totes les històries humanes.
I, tanmateix, aquesta vitalitat no és només bellesa. A la Terra hi conviuen la solidaritat i l’odi, la generositat i la violència. Podríem imaginar un món on tots els humans visquéssim en concòrdia, compartint recursos, cuidant-nos mútuament, entenent les diferències com una riquesa. Però també veiem com, sovint, triem el camí contrari: paraules que divideixen, gestos que fereixen, líders que alimenten el menyspreu fins al punt de reduir pobles sencers a insults, on un president d’una de les primeres potències es pot referir als hereus d’una civilització com la persa amb les paraules “cabró de merda”.
La Terra que veiem des de la Lluna sembla perfecta, sense fronteres visibles, sense disputes. Però aquesta és només una il·lusió de la distància. De prop, som nosaltres qui definim què és aquest planeta: si serà un lloc de convivència o de confrontació.
Potser aquesta imatge ens recorda una veritat senzilla i poderosa: la Lluna no pot canviar. La Terra, sí. I de nosaltres depèn decidir quina Terra volem habitar.