L'estiu és una època que, per ella mateixa i per algunes de les situacions que l'envolten, no m'agrada massa. No sóc gaire de la calor i de les aglomeracions i seria en aquest període estival quan podem trobar-nos amb episodis que s'allunyen del descans, el silenci, la tranquil·litat i l'antiestrès necessaris. Però l'estiu també aporta moments de gaudi com el fet que s'allargui el dia, la vida oberta a l'exterior i sobretot el fet de poder copsar elements quotidians del món que mereixen una reflexió i un reconeixement.
Serien les onze del vespre quan, passejant per un carrer de la costa alacantina, vaig trobar-me un tradicional carret de gelats que convertit en creperia posava punt final a una cua d'unes quantes desenes de persones que pacientment esperaven el seu torn per poder assaborir aquesta truita dolça emplenada de qualsevol complement alimentari. Darrere la paradeta una senyora, ja gran, devia ratllar els 65 anys, llançava el líquid compost de farina, ou, llet, un polsim de sal i un rajolí d'oli a sobre de la planxa circular que escalfava aquest combinat per convertir-lo en una base prima (crep) que després acolliria el formatge, la xocolata, el pernil dolç... La dona amb extremada paciència i delicadesa acaronava la pasta d'aquestes postres estiuenques, i feia d'aquest moviment i posterior embolcallament una obra d'art als ulls i posteriorment al paladar de les persones que l'adquirien. Una dona tranquil·la, amb mirada cansada però serena, suportava les presses dels vianants, la majoria turistes, que frisaven per aconseguir aquella "delikatessen" i sense cap mal gest ni cap mala paraula sobresortia en la seva tasca de servir aquells usuaris intranquils.
Vaig alçar la mirada i en el tendal de la parada es podia llegir "des de 1973", i quan va ser el meu torn no em vaig poder estar de demanar-li si ella portava allà, en aquell carrer estret, 46 anys fent la mateixa feina. "Aquesta paradeta pertany a la meva mare que ja em portava aquí de ben petita i quan ella ja no podia més em va proposar que continués jo i des d'aquella primera aigua que vaig vendre a 2 pessetes encara no me n'he mogut." No em vaig poder estar i vaig declarar-me admirador seu, li vaig fer un somriure còmplice que ella em va tornar i em va acomiadar amb una crep de formatge, boníssim, i un somriure plaent que transmetia orgull, senzillesa, amabilitat i pau interior. Li vaig fer una foto, només perquè quan expliqués la història als meus fills entenguessin el valor de l'esforç, la constància, l'adaptació, la humilitat i la vida lluitada i agraïda, sense queixes ni estridències, només viscuda dignament.
Quina lliçó de vida m'havia proporcionat l'estiu i el carrer per poder defensar moltes de les coses que vull transmetre a les noves generacions, que constantment especulen amb els diners i la fama com a únics baluards de les seves vides i sense cap mena de compromís. Quina oportunitat de mostrar com les persones humanes passem per les nostres vides de diverses maneres i acceptant la realitat amb enteresa, amb amor propi i punt d'honor tot i que això, moltes vegades, signifiqui guanyar-se la vida al carrer venent creps amb amabilitat i sentit del deure, cofois de poder oferir distinció i mèrit a la nostra existència.
Quina crep més bona, potser la millor que m'he menjat mai.