ES de la Revolució Industrial els col·lectius juvenils sempre han servit per calibrar d'una manera prou encertada i a través de la conflictivitat social quin és el descontentament de la gent pel que fa referència a les condicions de vida especialment de la classe treballadora, la classe mitjana, l'ase dels cops del nostre sistema.
En èpoques en què els joves podien treballar i estudiar de manera simultània aquesta canalla no esdevenien cap problema per a les esferes dirigents. Tothom podia tenir uns ingressos i a més invertir-los en una formació que més tard li permetria, gràcies a l'ascensor social, millorar les seves expectatives transformant-les en realitat. Joves que al matí estudiaven i a la tarda o a la nit treballaven o viceversa era senya d'identitat dels primers governs socialistes del nostre país. Molta gent podia accedir a aquesta classe social còmoda, propietària d'un habitatge, d'un vehicle i amb capacitat per poder sortir el cap de setmana un cop liquidades les factures bàsiques de subsistència.
Amb la dreta al govern les polítiques educatives i per tant també les condicions per poder estudiar s'han fet cada vegada més restrictives. Estudiar ja no ha estat tan transversal, perquè el binomi feina-estudis ha quedat coaccionat per uns horaris universitaris que han obligat a invertir-hi tota la jornada. Estudiar s'ha restringit a fer-ho amb dedicació exclusiva i això automàticament ha eliminat una franja social que fins a aquell moment havia gaudit d'aquest privilegi, la formació autofinançada. Els estudiants ja no són autosuficients, alguns encara sí, i tornen a dependre dels seus antecessors per poder cobrir les seves necessitats i capritxos amb la qual cosa l'estat anímic pateix una frustració. A més accedir a llocs de treball ben remunerats i estables es presenta cada vegada més complicat i aquesta volatilitat els condiciona a l'hora de prendre decisions de vida del tipus independitzar-se o bé consolidar una llar familiar.
Amb aquest panorama els joves d'avui dia viuen la seva realitat d'una manera incerta i poc motivadora i se senten contínuament exposats a una devastació emocional que els projecta vers un enuig que els fa valents davant qualsevol espurna de revolució. Aprofiten qualsevol oportunitat de revolta per aixecar la seva veu, de vegades fins i tot de manera agressiva i desfermada, però aquesta és l'actitud del que se sent perdut davant del món i juga les seves opcions al tot o res. Joves que albiren un futur molt negre, confús i precari que aposten per un comportament més bel·ligerant front als seus mandataris, els seus representants i les seves institucions. Cap d'ells els fa costat en la seva lluita per aconseguir un mode de vida òptim, d'acord amb les seves exigències. Els joves han passat a l'atac, potser s'han adonat que des de la conservació del planeta fins al menjar dels seus fills tot passa per situar-se en mode lluita i no deixar-se conduir per unes inèrcies que els han arrossegat a viure en unes condicions que no desitgen i que inevitablement necessiten d'un nou enfocament, més "bèl·lic", com a única solució a un món que es desintegra davant dels seus ulls i ens agradi o no també és el seu món.