ER fi va arribar el gran dia: va sortir l'esperada sentència del procés! I ara què, què hem de fer la ciutadania? Sortir al carrer a protestar? Quedar-nos a casa a veure-les venir? Confiar en els polítics perquè desencallin la situació? No fer res? Fer de tot? Com que també és una qüestió de sentiments, de vegades no actuem des de la racionalitat, sinó visceralment, des de les entranyes. Però això és perillós, perquè ens impermeabilitza de les opinions alienes i ens condueix amb facilitat a la confrontació.
Per això, com tantes veus darrerament, demano diàleg per passar de la Catalunya de la confrontació a la de l'entesa. Però, és clar, com a la faula d'Isop, qui li posa el cascavell al gat? Sánchez està de campanya electoral permanent i cada reunió amb els altres partits és un bolo de la seva gira propagandística. En el fons, està tan immòbil com Rajoy, allà, a veure-les venir. Torra, per la seva banda, atia el desgavell, i quan se li'n va de les mans diu que els qui el causen són infiltrats aliens, que ja venien atiats de casa, com emparant-se en un «jo no he estat». Aleshores, qui ha de parlar? Qui està disposat a fer-ho amb sinceritat i honestedat?
Mentrestant, poca broma, que hi ha gent a la presó, amb famílies que els esperen a casa, amb fills que potser ja no els recordaran gaire com a pares propers, d'aquells que et porten d'excursió a llocs inoblidables, et gronxen interminablement un diumenge al matí o simplement seuen amb tu al sofà per veure la te-le.
Sí, demanem diàleg com a única sortida a la situació d'anquilosi que està vivint Catalunya. Un diàleg que no es formuli amb un llenguatge estètic, buit de contingut, sinó que sigui seriós, estratègic, ferm, compromès. Un diàleg amb persones que estiguin disposades a fer un intercanvi d'idees honest, amb la intenció d'arribar a acords de futur que puguin ser avalats per majories de ciutadans. Per això ens cal abandonar posicions enrocades i ser valents. Proposar idees agosarades, sense el temor a la crítica d'anteriors companys de viatge que pensen restar invariables al pas del temps.
Aplaudeixo la valentia de Carme Forcadell fent unes declaracions compromeses, entenc que amb la ferma creença que són per al bé dels catalans, de tots els catalans. Potser la criticaran; jo li ho agraeixo. I, per no ser menys, faré un pas semblant, des de la meva modèstia de ciutadà del carrer però sempre implicat en moviments associatius: Consell de la Joventut, membre del comitè sindical de la meva feina, representant del professorat al Consell Escolar Municipal i moltes altres col·laboracions que ara mateix seria tediós enumerar. L'última: vaig estar amb Ciutadans en la campanya electoral de les darreres municipals. Però els afiliats de les diferents agrupacions locals són una cosa i els hiperlideratges de què es nodreix la política nacional actual en són una altra. Aquests nous dirigents polítics confonen el partit amb ells. Parlen amb frases fetes, amb tòpics buits de missatge, amb un llenguatge simple que doni titulars per als mitjans. En resum, el seu discurs no és constructiu i no ens farà millors demà; més aviat està farcit de proclames maximalistes i desqualificacions cap als rivals, amb les quals no combrego. Per això, amb sinceritat, no crec que tornar a l'aplicació l'article 155 de la Constitució o demanar l'acompliment íntegre de les penes dels presos del procés sigui una via per solucionar res.
Així que vaig tancar aquella porta i em vaig prometre que, per primera vegada, en aquestes eleccions no votaria. Però no ho puc mantenir: m'embarga una mena de dol inexplicable, és com si fes mal ús de la meva ciutadania. I així estic. Però torno a la senyora Forcadell: m'ha impressionat i, no sé, he començat a mirar polítics menys mediàtics per veure si em podien treure d'aquesta tristor, i he vist algun gest de Rufián, i també he descobert un madrileny, Íñigo Errejón, que ens parla en català i fa la impressió que té moltes ganes d'explicar-se i fer-se entendre, i parla d'entesa i de construir ponts... I he agafat una mica d'esperança, potser perquè em recorda el meu primer vot a les generals, que va ser per a aquell professor universitari, Enrique Tierno Galván, que va ser alcalde de Madrid i va netejar la ciutat d'aquell polsim castís dels anys 50 i 60 de "La verbena de la Paloma" i les pel·lícules d'Alfredo Landa, i la va modernitzar i europeïtzar, entre altres coses, elevant a la categoria d'art les cançons de grups alternatius de rock. Aquell era el «viejo profesor», dialogant, afable i amic de l'entesa.
Espero que Errejón, el «joven profesor», recuperi el diàleg sense crispacions, i així, amb uns pocs d'allà i alguns d'aquí, aconseguim seure i parlar.
En un món on la innovació és constant, les maneres de fer política també han de canviar. Perquè, al cap i a la fi, sigui com sigui el futur que ens espera, tard o d'hora ens haurem d'entendre. No és moment per a les grans vanitats; és l'hora dels grans sacrificis pel bé comú. Pensem-hi.