Bajanada aberrant

Fent zapping o veient algun noticiari televisiu, tots sabem què és el ral·li Dakar. Es va engegar la vigília de Reis i es clou avui. És el súmmum d'un despropòsit irracional. Només hi prima el màrqueting crematístic de quatre voltors econòmics, que hi aboquen calés a dojo. Ja deia n'Einstein que estava segur d'una sola cosa: "La infinitat de l'estupidesa humana".

Cada any creix la xifra de morts. En quaranta-dues edicions, frega la setantena. El despropòsit, però, no es detura. El propi "pare de la criatura" (el famós Thierry Sabine) s'hi deixà la vida vuit anys després de començar, en un accident d'helicòpter (amb quatre víctimes més). Era hora de cloure el xou. Però què va! En la lluita pels índexs d'audiència, la pela és la pela.

És un còctel de risc, bogeria, aventura, inconsciència i no té cap ni peus. Que no em vulguin parlar que els èxits d'en Nani Roma, Carlos Sainz o Laia Sanz "fan país". Baixant banderes a mig pal, amb minuts de silenci o declaracions insulses mataran el tema hipòcritament. Què ha de passar per qüestionar-se el model?

Recordo les esgarrifoses imatges dels accidents d'Ayrton Senna (maig-1994, a Imola), Shoya Tomizawa (desembre-2010 /San Marino) i Marco Simoncelli (octubre- 2011/Malàisia), als mundials de cotxes i motos. Mentrestant, la maquinària de diners generats corre més que no la dels propis pilots. D'això, se'n diu esport?

Tot s'orienta a no plantejar-se desmuntar la paradeta. Ací, la complicitat de TV3 i algun altre canal és vergonyant. Sense ells, difícilment la cursa tindria continuïtat. La resta de cadenes solen signar convenis amb el canal de Sant Joan Despí per fer-se'n ressò. Tanquen un cercle tancat. Davant de veus dissonants, s'apel·la a una mena de disciplina de partit. Tot és perfectament engranat. Els morts són producte de la mala sort. Les altres elucubracions s'imputen a ments recargolades.

Hi afegeixo la parafernàlia i la pompa. El pas del raid per regions sovint ultradeprimides cerca fer ostentació. En el cas del desert d'Aràbia, pretén ajudar a rentar el rostre d'un règim polític més que tèrbol. Finalment, el pressupost (que esdevé repel·lent) ultrapassa els cent milions d'euros. Prou!