Marc Sumsi
El Miquel Farré ens va deixar ara fa una setmana. Vaig tenir la sort de ser el seu alumne –deixeble– durant els quatre anys que vaig cursar el grau superior al Conservatori del Liceu.Recordo perfectament la trucada que vaig tenir amb el Joaquim Villalta —que també va ser deixeble del Miquel i que aleshores era el meu professor de Grau Professional al Conservatori de Terrassa. Dir que em va recomanar estudiar amb ell seria quedar-se curt, així que no vaig tenir cap dubte que era el que havia de fer. El primer cop que vaig parlar amb el Miquel va ser també per telèfon, quan jo estava al curs de Cervera, tot i que ell aquell any no hi assistia. I recordo veure’l per primer cop a les proves del Liceu uns mesos més tard, callat, solemne, amb un posat que infonia respecte. No vam parlar aquell dia. De seguida van començar les classes —lliçons— i vaig començar a impregnar-me tant com vaig poder de la seva sensibilitat, expressivitat i subtilesa en els detalls. Vaig anar descobrint que darrere d’aquell posat majestuós i aquell parlar pausat hi havia un home afectuós, jovial i amb un sentit de l’humor i de la ironia molt fi. També vaig descobrir la seva generositat a l’hora de fer les lliçons, i que els seixanta minuts que tenia assignats de vegades es convertien en dues hores o més. Vaig aprendre a no posar-me cap altre compromís les tardes que fèiem classe. També em convidava sovint a casa seva, quan havia de preparar un concert o un concurs. Eren unes vetllades molt agradables, on a més de tocar de vegades m’ensenyava peces que ell estava preparant, o escoltàvem algun disc. Sovint, després d’una bona estona de treball, li venia al cap alguna anècdota d’algun concert o experiència de la seva llarga carrera i l’explicava, sempre amb aquell característic sentit de l’humor. Van ser anys molt intensos de creixement personal i humanístic del qual ell va ser un dels principals impulsors. És veritat que ens hem quedat en certa manera orfes, però no podem oblidar que el Miquel, a més de viure en el record, viu cada cop que els seus deixebles posen les mans sobre un piano.