“Els pots s’assemblen a les olles” és una dita catalana que ens explica de forma propera les semblances que fills i pares tenen en diferents aspectes de la vida. No només pel que fa als trets físics, sinó també a aspectes emocionals, vocacionals o d’activitat professional que es traspassen dels uns als altres per l’evident influència familiar que marca les passes i el destí de molts d’ells.
El món de l’esport és un reflex d’aquestes herències familiars que poden perpetuar cognoms en una mateixa especialitat. Diferents estudis científics confirmen el paper genètic que té l’activitat física dels progenitors en el futur dels seus fills. I no només això, sinó la cultura esportiva que es respira a les famílies i que incideix de forma fonamental en la dedicació posterior dels seus membres.
A Terrassa les nissagues familiars són una constant en el món del hockey, on una bona pila de cognoms relacionats amb aquest esport han perdurat al llarg dels anys en els diferents clubs de la ciutat. És el cas de la família Malgosa a l’Atlètic Terrassa. Un dels seus membres, Quim, va ser quatre cops olímpic i es va penjar la medalla de plata en els Jocs d’Atlanta. Amb el seu club va conquerir infinitat de títols. El seu fill, que també es diu Quim, fa onze anys que forma part de la primera plantilla del conjunt de Can Salas. El pròxim 4 de juny complirà 30 anys.
“Probablement, sí que estava predestinat a jugar a hockey”, explica el Quim fill. “A la meva família, el primer regal que es fa quan neix algú és un stick i una samarreta de l’Atlètic. Però mai em vaig sentir pressionat. De fet, també vaig fer golf alguns anys. El hockey és el que sempre m’ha agradat més”. La influència hockeística la reforça per la part maternal, ja que la mare pertany a la família Freixa, també nissaga històrica al hockey terrassenc i a l’Atlètic.
La figura del pare, un dels millors jugadors locals de la història, no li ha generat cap pressió extra. “Ell sempre m’ha seguit, però mai ha significat un pes. Quan era petit només em comentava aspectes del joc que podia millorar. M’ha ajudat sempre”. Ara, fins i tot, comparteixen vestidor, ja que el seu pare forma part del cos tècnic de l’equip. “Jo, de fet, tinc una triple relació amb ell. És el meu cap a la feina, el meu pare i el meu entrenador. I la relació és excel·lent. Mai barregem les coses. Ell em va preguntar com veia el fet que fos un dels entrenadors i li vaig dir que em feia il·lusió”.
Però més enllà del hockey, altres disciplines s’han enriquit del talent heretat per part d’alguns dels principals esportistes del moment. Bernat Sanahuja és un dels millors jugadors de waterpolo del món. Format al CN Terrassa, ara milita a l’Atlètic Barceloneta, amb qui ha guanyat tots els títols estatals, i amb la selecció espanyola ha estat campió mundial i europeu. Sanahuja ha viscut el waterpolo des del seu naixement. El seu pare, Antoni Sanahuja, va ser jugador del CN Terrassa en la dècada dels anys 80, formant part del destacat equip que lideraven Rafael Aguilar i José Luis Morillo. Sanahuja també va arribar a ser internacional.
El hockey terrassenc s'ha caracteritzat per les nissagues familiars en els seus clubs. Però les herències familiars també es troben en altres esports
“No vaig començar a fer waterpolo pel meu pare”, diu el jugador egarenc. Primer va provar amb el bàsquet, seguint l’exemple del seu germà gran, després amb la natació i als 8 anys ja es va iniciar amb el waterpolo confirmant un camí que semblava escrit. “ De fet, el meu pare no volia que jugués a waterpolo. Jo tampoc l’havia vist jugar i el motiu que comencés a fer-ho era perquè em va agradar aquest esport”.
- Toni i Bernat Sanahuja a la piscina. El jugador del Barceloneta és un dels millors waterpolistes del món.
- Lluís Clotet
Sanahuja explica que tenir un pare que ha estat destacat en l’esport que ell practica té coses positives i negatives. “La part bona és que des de petit tens un referent, algú que t’ajuda. Per contra, les coses que no vols escoltar també te les diu. El meu no ha estat un pare exigent, però ell entén de waterpolo i dona consells”. L’Antoni Sanahuja va ser delegat d’alguns dels equips del Bernat en categories formatives. “Ara em segueix, em comenta coses del joc. Li faig cas en algunes, perquè normalment té raó”.
“El waterpolo actual no té res a veure amb el meu”, assenyala Antoni Sanahuja a l’hora de destacar la poca influència que els seus comentaris poden tenir en el Bernat. “Ara ja no cal que em faci cas”. Sí que admet que va jugar un paper decisiu en les primeres passes del fill. “L’aigua és el seu mitjà i fora d’ella se’l veia desmotivat. El bàsquet no era el seu esport. Va aprendre a nedar molt aviat, flotava molt bé i al final vam provar amb el waterpolo. Tenia unes qualitats innates”.
Pel seu passat com a jugador, va jugar també el paper de mestre. “Tots els pares som pesats amb els fills. I jo sabia per què alguna cosa no la feia bé i li donava consells. Igual que a altres jugadors de l’equip quan era delegat”.
De campió a campió
Ricard Pintado ha estat un dels millors atletes locals de la història. Especialista en proves de mig fons i fons, va obtenir un bon nombre de podis als campionats de Catalunya i va penjar-se dues medalles de bronze en la distància de 5.000 metres llisos en el Campionat d’Espanya. El seu fill Àlex està seguint les seves passes i és una de les grans promeses de l’atletisme espanyol. Encara no ha complert els vint anys i en el seu palmarès ja figura una medalla de bronze en el Mundial sub-20 en la distància de 1.500 metres. En el cas de l’Àlex, la influència atlètica li ha arribat per doble via, ja que la seva mare, Toñi Aznar, va ser una destacada especialista en la prova de 800 metres llisos.
El plantejament amb ell, i amb el seu germà, era que fes esport, el que ell volgués”, explica Ricard Pintado. “L’atletisme no s’acostuma a fer des de molt petit i l’Àlex va fer primer judo i més tard futbol. Nosaltres li veiem unes condicions físiques molt bones per l’atletisme, però no el vam empènyer a iniciar-se. Va ser als 14 anys quan es va decantar per l’atletisme i va ser perquè un amic seu ho feia i també el seu germà, no per influència dels pares”.
Malgrat el seu coneixement de l’univers atlètic, Ricard Pintado diu que el seu paper ara no és intervencionista en la trajectòria del seu fill, cridat a ocupar un lloc preferent a l’atletisme espanyol en els pròxims anys. “Em demana pocs consells. M’escolta i és molt reflexiu, però sap prendre les seves decisions”.
- L’aixecadora Evelyn Gómez amb els seus pares, Óscar i Damaris
Evelyn Gómez és un dels noms propis més destacats de l’halterofília catalana. Amb 16 anys ja ha participat en Mundials de categories formatives i ha assolit una medalla d’or i dues de plata a l’Europeu sub-15 i 6 bronzes al campionat sub-17. A més, col·lecciona títols autonòmics i estatals i en el darrer Campionat d’Espanya absolut es va penjar tres medalles de plata. A casa seva l’halterofília és un esport de marcat protagonisme. La seva mare, Damaris Sosa, ha estat campiona d’Europa i del món màster en quatre oportunitats. I el pare, Óscar Gómez, és entrenador en el CAR i director tècnic de la Federació Catalana.
“Quan ella tenia quatre anys, jo vaig tornar a entrenar després d’uns anys de no competir”, recorda Damaris Sosa. “M’acompanyava al gimnàs i agafava una barra de fusta que li va fer el meu sogre per entrenar. Es va anar motivant i així va començar.” Envoltada d’halterofília en el seu entorn familiar el seu destí estava gairebé escrit. “Em va sorprendre que li agradés”, diu la mare. Damaris li aconsella en temes d’alimentació i psicologia i Óscar, el pare, en temes més tècnics, ja que també és el seu entrenador al CAR de Sant Cugat. “Ella sap separar la relació. Sempre diu que soc la seva millor amiga i això és molt estimulant”.
Deixar la banqueta
Dani Olmo és un altre dels grans noms propis de l’esport i del futbol terrassenc. Jugador del FC Barcelona, amb qui ha guanyat la lliga en dues ocasions, Copa del Rei i Supercopa d’Espanya, també en dues oportunitats, a més d’una Eurocopa amb la selecció espanyola i altres títols amb el Dinamo de Zagreb croat i el Leipzig alemany, ha tingut en el seu pare Miquel un mirall i un guia que l’ha acompanyat des dels seus primers xuts. A casa seva el futbol ha estat preferencial en tot moment. Miquel Olmo va ser jugador de diferents equips catalans, entre ells el Terrassa FC, i com a entrenador també va seure en nombroses banquetes, entre les quals van destacar les del conjunt egarenc o el CE Sabadell.
Fa uns anys, Miquel Olmo va deixar aparcada la seva feina com a tècnic per convertir-se en peça clau del desenvolupament del seu fill. “Jo tornaria demà mateix a entrenar”, diu al respecte. “És el que m’agrada, la gestió del vestidor. Però no ho faria si el cost és perdre’m el que viu el Dani. Poder dedicar-te al futbol d’elit és un privilegi absolut. I fer-ho amb el teu fill, una satisfacció i un orgull”.
El pare de l’internacional egarenc explica que la xarxa que s’ha construït al voltant del seu fill “li ha donat estabilitat” per reforçar la seva carrera futbolística. I admet que l’ambient futbolístic que s’ha viscut a casa ha marcat el futur dels seus fills. El gran, Carlos, també és futbolista en el CP San Cristóbal. “Sempre han jugat amb una pilota. Però no se’ls ha imposat res. Han estat feliços fent el que els ha agradat”.
El millor jugador local de la història, Xavi Hernández, també va seguir el seu pare Joaquim darrere d’una pilota des que era un nen, igual que els seus germans. Joaquim va jugar en diferents equips com el Terrassa FC, el Condal o el Sabadell, amb qui va arribar a debutar a Primera Divisió. I com a entrenador va dirigir uns quants clubs catalans, entre ells el Terrassa FC. La seva figura va ser referencial a la carrera de Xavi Hernández, col·leccionista de títols tant en el Barça com a la selecció espanyola de futbol.
