Josep Ballbè i Urrit
Sovint és preferible traçar una ruta ben definida. A partir d’ací, anar-hi amb decisió i persistència.
Per descomptat, si hi ha una fórmula secreta –de cara a assolir l’èxit– és la perseverança. En un to ben desenfadat i sorneguer, sempre m’ha fet molta gràcia una expressió del dictador Franco: “Sin prisas, pero sin pausas”. Deixant de banda connotacions polítiques rebuscades, clava el quid de la qüestió.
Incidint en el mateix tema, però, em quedo amb un parell de dites ben nostres: “A poc a poc i bona lletra” i “de mica en mica, s’omple la pica”. Els nostres veïns del sud (els italians) tiben d’un expressiu “piano, piano si va lontano”. Mentre que, en clau de xarxes socials, s’ha fet famós l’eslògan del “keep calm”, que tothom entén.
En qualsevol cas, cal no perdre de vista una altra perspectiva cabdal: l’agilitat en la presa de decisions esdevé una clau que mai no hem de perdre de vista. Alhora, en aquest trànsit envers un objectiu, no podem bescanviar la carretera per una drecera. De vegades, aquesta darrera pot ser marrada.
En aquests reptes, es recomana allò que els catalans bategem com a seny. Meditar ben bé les coses, abastant el que tots els efectes i/o repercussions s’hagin planificat i previst rebé. L’ànsia, el desig de fer ràpidament una cosa sense esmerçar-hi el temps adient, sol ser un mal negoci. Ens impedeix disposar del temps necessari per a ajustar una reflexió acurada sobre l’afer que ens ocupa. Hem de valorar tots els pros i contres que l’envolten, abans de valorar en conseqüència. Això no vol pas dir confondre-ho amb una perllongació innecessària en el temps. Correm el perill de caure en la paràlisi, la por a decidir.
El que és important és posseir el control del propi temps. Dins dels límits que la situació concreta ens permeti. Certament, “hi ha més dies que llonganisses”, però, al cap i a la fi, també “qui no s’arrisca, no pisca”. De tot l’entrellat, confesso –amb cert rubor– que el primer que s’ha d’aplicar el conjunt d’aquestes reflexions soc jo mateix. Massa vegades em traeixen els nervis. Em conec i no pot ser que no saber comptar fins a tres em faci perdre els estreps, de tant en tant. Més tard, és clar, arribo a penedir-me d’alguns moments en què la meva reacció hauria estat manifestament millorable. Es troba la prudència menys en les armes que no pas en les lletres.
