25 anys sense el Tete

Josep Ballbè i Urrit

Avui s’escau el 25è aniversari de la mort del gran Tete Montoliu. Un pianista genial, reconegut arreu, malgrat ser cec. Presumint sempre del meu terrassenquisme, com a tal, mantinc que la vella i bella Ègara és famosa mundialment per, sobretot, quatre conceptes: el conjunt d’esglésies de Sant Pere, el festival de jazz, l’hoquei sobre herba i el passat tèxtil. Fora d’ací, encara és un gran oblidat a certs indrets. De fa força anys, Terrassa li té dedicat un passatge al seu nom: davant la Jazz Cava. Tete Montoliu s’inicià en l’estudi de la musicografia Braille als set anys. Des dels quatre, son pare el duia a escoltar la banda municipal els diumenges, com a músic titular de l’orquestra del Liceu. La mare era una enamorada del jazz i l’encoratjà a estudiar piano, afavorint la immersió a aquest gènere musical, derivat de ritmes i melodies afro-nord-americanes, aprofitant una immensa col·lecció fonogràfica a casa seva. A l’Harmonium, imitava música que sentia a la ràdio, on debutaria als vuit anys en un programa infantil. Malgrat que el jazz li interessava més que la música clàssica, acabà la carrera de piano clàssic als vint anys. Llavors, ja mostrava els seus grans dots autodidactes, sobretot en unes increïbles jam sessions amb bons amics seus. Ell n’era l’ànima. Fou el vibrafonista Lionel Hampton qui l’encabí plenament al món del jazz, convidant-lo a tocar amb la seva “Big Band” al final d’un concert (a Barcelona, l’any 1956). Quedà tan embadalit, que se l’endugué de gira i el convidà a enregistrar el disc “Jazz flamenco”. Poca broma! Després de la Segona Guerra Mundial, molts músics afroamericans de jazz cercaren refugi a Europa, fugint del racisme ianqui. La majoria el veien com a germà, en entendre les arrels fondes de l’estil “Bebop”. La seva anomenada ultrapassava fronteres. Europa se li quedà petita i endegà un periple a les Amèriques. En tot moment, demostrava gran amor per improvisar. “No pots explicar sempre la mateixa història”. Durant els anys seixanta connectà amb la Nova Cançó, especialment amb en Serrat, reescrivint cançons com “El meu carrer”, que feia com gest quan enyorava Barcelona en estades als Països Baixos. També amb na Núria Feliu, Maria del Mar Bonet, Guillermina Mota, Quico Pi de la Serra o Marina Rosell. Tot plegat, seguint el model francès de traduir lletres angleses al català.