Josep Ballbè i Urrit
Fa gairebé dues setmanes, recordàvem tristament els atemptats gihadistes de Barcelona i Cambrils (de fa cinc anys). Alguns “indepes” van intentar boicotejar el minut de silenci en memòria de les víctimes.
Quina vergonya! Amb matrícula per una nefasta expresidenta del parlament, que s’ho ha de fer mirar. M’ho veia a venir. De fet, l’endemà dels fets en qüestió –amb els cossos sense enterrar– idearen l’estratègia de capitalitzar-ho. Van tenir la santa barra de deixar anar que el CNI i els serveis secrets espanyols potser eren darrere de tot plegat. No tenint-ne prou, un mes i mig després, proclamaven que la independència era la resposta a aquella malifeta.
D’acord amb això, anar a saludar alguns “teledirigits” que exigien conèixer la veritat és tocar a morts. Motiu de més, doncs, per haver triat un títol de columna tan punyent i explícit. És que no va quedar prou clar al judici, amb la investigació dels Mossos? Una “fotocòpia” clònica de què va fer el PP arran dels atemptats (d’un altre grupuscle islàmic) del dia 11 de març del 2004, a Madrid. No li cau la cara de vergonya? Amb l’afegitó, quan li han plogut dards i crítiques enverinades d’arreu, d’anar-se’n a una cadena de TV a perjurar que fou la gent del carrer la que va anar a trobar-la. Au va! Què hi feia, allí? Anava a fer-se una foto amb els qui pregunten qui va ser? Li dedicaria una allau d’improperis. Me’ls guardo, per pura decència.
Mentrestant, em permeto contraposar unes figures anònimes (herois): la d’un mosso d’esquadra, que disparà contra tres dels terroristes que –amb un Audi negre– volien repetir la barrabassada de les Rambles barcelonines. Ara, al Passeig marítim de Cambrils... Com la dels qui salvaren vides, ajudaren ferits i els dugueren als hospitals o cobriren cossos massacrats per una furgoneta assassina.
Cinc anys després, lluny de lluitar per oferir suport als afectats i exigir compensacions per als supervivents (psicològiques, mèdiques i econòmiques), la tal expresidenta del Parlament català munta un ciri.
Per a no aferrissar-me amb ella en excés, li suggereixo que s’esborri d’una punyetera vegada. Que plegui de tot protagonisme.
Que aprengui a comportar-se. Els catalans necessitem altres “líders”. O, si se’m permet, nous “gestors” de la nostra vida política. No pas figuretes de palla i cartró, que ens fan caure la cara de vergonya... El més fotut del cas rau en el fet que aquest empegueïment o torbament de l’ànim hauria d’anar a lloms d’ella. No pas del poble. Després passa que, en altres autonomies, ens “bategen” com el que no som.
